I demà l'atzar

.

.

Marta Pérez Sierra, presenta el dia 19 de novembre el seu nou llibre de relats a Barcelona. Jo no hi podré ser, però espero que els sou d'allí i pogueu anar a conèixer a Marta i saber més sobre el seu nou llibre.

.

Des d'aquí Marta, et desitjo molta sort en este nou projecte al qual has posat molta il·lusió.

.

La noia dels seus somnis de Donna Leon

M’agraden les històries de Donna Leon. La majoria dels casos policials estan protagonitzats per Brunetti. Quasi tots passen a Venècia, cosa que l’autora aprofita per descobrir-nos la ciutat, la part més bonica i la part més mafiosa i fosca. Dissimuladament, també ens parla del menjar i els costums italians. En esta història trobem una crítica a com es tracta als immigrants que arriben al país, i també de les minories que viuen al marge de la llei.

Este llibre la veritat és que no ha sigut dels que més m’ha agradat. Potser pel tipus de tema que han tractat. També per com s’ha desenvolupat la història, molts cops he pensat que no entenia res i havia de tornar enrera. Ningú es perfecte i els escriptors tampoc se’n salven, i potser Donna Leon va escriure este llibre amb poques ganes (ai que sabré jo, però me dóna la sensació que està poc treballat).

Així que si voleu llegir algun seu, personalment no vos recomanaria este.

.

Nova novela de X. R. Trigo

La Catalunya romana segons X. R. Trigo.

.
El somni de Tàrraco, publicada en català per Edicions 62, és la darrera novel·la de X. R. Trigo. La història té lloc a Tarragona, la ciutat que Octavi August va convertir amb la seva presència (27-25 aC.) en la capital efectiva de l'Imperi Romà.

.
Novel·la d'amor i d'intriga, pretén reconstruir aquella època llunyana ajudant-se de la impagable tasca dels historiadors, però també comptant amb la imaginació literària per omplir els forats on la Història no pot arribar per manca de dades.El somni de Tàrraco passa també a altres indrets importants de la Catalunya romana, com ara Ausa (Vic) o Ilerda (Lleida), entre d'altres.

.

Font ressenya ---> aquí

L'home que plantava arbres - Jean Giono

Seré breu, com breu és este llibre. Un conte curtet amb una gran història a dins, un gran protagonista que passa per la vida sense fer soroll però deixant una gran plantació d'arbres que el sobreviurà. Per mi és un homenatge a totes les persones perseverants i que fan grans tasques sense sortir a la tele ni escampar-ho als quatre vents.

Editorial Viena, traducció d'Isabel-Clara Simó i il·lustracions de Francesc Viladot. No cal dir res més.

Saga Crepuscle

.
.

Quan tenia 14 anys vaig llegir-me "El conde de Montecristo" d'Alexandre Dumas. Potser no era la lectura més adequada per a algú amb aquella edat. Però les ganes de llegir llibres que em duressen més d'un dia era més gran que la seguretat que entendria aquella història tan llarga. Puc dir que va ser el meu primer totxo. I després n'han vingut molts més. Ara he llegit una història que potser no està dirigida a gent de la meua edat però que a mi m'ha tingut ben atrapada durant molts dies.

.

Encara mig empatxada amb la trilogia Larsson que vaig llegir este estiu, una nova història que ja feia dies que anava se'm va plantar al davant. Ningú m'havia parlat d'estos llibres, si que havia vist la gran campanya que s'havia fet i sabia també que tenia molt d'èxit entre els adolescents. Però res més. I un dia no sé perquè em van cridar l'atenció, i volia començar a llegir-los. Una tarda a la biblioteca trobo a sobre de la taula de novetats el primer llibre de la saga. Per provar no costa res, me dic. I així comença una gran enganxada i un no poder parar de llegir.

.

No és una gran obra literària, però l'autora aconsegueix recrear un ambient on et sents a gust i on et vas endinsant a poc a poc en la vida d'uns vampirs, que al contrari del que sempre ens han dit, són bons i a sobre saben estimar per sobre de tot. Tampoc sóc gaire fan de les històries romàntiques, i em costa creure segons què. Però aconsegueixo posar-me en el que em conten. I l'enamorament, i el gran amor que senten els protagonistes entre ells m'atrapa. I vaig llegint ràpidament, perquè es llegeix molt ràpid. No té un llenguatge gens rebuscat, ni fa salts en el temps quasi, per això no et perds gens de la història. I encara que surten bastants personatges no costa identificar-los gaire, tenen el seu paper molt marcat.

.

Es parla d'amor, però també de confiança, de solidaritat i de lleialtat. Potser hi ha moments que vaig pensar que tot era massa perfecte, però ja m'anava bé. I l'últim llibre l'hagués reduït una mica bastant. Encara així recomano llegir-lo, als nois no crec que els agrade, de fet no he llegit quasi comentaris a cap lloc del llibre que siguen de nois. I els que hi han són sobre la peli, que als joves que no els agrada llegir s'han saltat directament els llibres i se n'han anat a vore la peli. De la qual també han fet una gran campanya i han buscat actors que fossin tots joves, guapos i perfectes.

.

Jo em planto aquí, ja que una ja té una edat :) Però potser si hagués llegits los llibres fa uns quants anyets, ara estaria amb la foto del protagonista pegada a la carpeta de l'insti, i somiant en anar a vore totes les pelis al cine.

.

M'agradaria parlar amb...

.
.

Mentre continuo amb los meus totxos de llibres, i fins que us pugue parlar d'ells, segueixo parlant d'escriptors i llibres. Suposo que, qui més qui menys, algun cop ha pogut atansar-se a un escriptor i ha pogut parlar amb ell. Aquí tenim la sort, que per Sant Jordi molts surten al carrer i es més fàcil apropar-se a ells. La veritat és que de vegades per vergonya jo no ho he fet, algun cop només. I després quan arribes a casa, et sap greu no haver sigut més valenta i haver preguntat alguna cosa sobre el que no havies acabat d'entendre del llibre. He tingut oportunitat d'anar a algunes presentacions de llibres d'autors locals, o com a molt de Catalunya. I quan la gent calla i l'escriptor parla es crea una màgia, que suposo que heu pogut notar. És com si tots els personatges surtiguen de cop del llibre i es personifiquen en el seu creador. Tinc molt bon record de quan vam poder parlar amb Albert Sánchez Piñol. És tot un luxe poder sentir l'explicació de com va néixer la història i com es va portar al paper.

.

I què passa quan mai de la vida podrem parlar amb un escriptor per què ja no hi és? Segur que molts pagaríem per poder preguntar-li a qualsevol escriptor dels que ha passat a la història, com se sent després del seu èxit post mortem. O com és que va donar-li tant protagonisme a un personatge o no a un altre. I un llarg etcétera de preguntes que no acabaríem mai.

.

També tenim als escriptors, que encara que estan vius, ens cauen una mica lluny, i potser no parlem ni el mateix idioma. I tampoc ens veiem invitant-los a sopar a casa nostra per preguntar-li de tot, ja que té altres coses a fer que venir a vore a un simple lector com natros.

.

I la pregunta és: Amb quin escriptor us agradaria poder parlar de la seua obra? Estigui aquí o no... A mi personalment m'encantaria parlar amb Oscar Wilde o Fiodor Dostoievski, i del món del vius, a Paul Auster entre d'altres.

.
Foto extreta de: Casa América

.

No puc parar de llegir

.
.

Des de fa uns dies que estic dins d'una història, la qual no puc deixar. No vos puc parlar d'ella encara, ja que no l'he acabat. Está dins de tots estos llibres. Són moltes pàgines sí! Però ja en porto un terç, i espero poder arribar a l'última pàgina.

.

No és un llibre del meu estil, ni per la meua edat potser, però el llibre em cridava ja feia molts dies i me'l trobava per molts llocs. I finalment, l'altre dia a la biblioteca vaig trobar la primera part que m'estava esperant. I com jo crec que els llibres ens criden, el vaig agafar, per provar no passava res. Després, i per no haver de comprar-me la resta de parts, ja que estem en crisi i no puc comprar res últimament, vaig buscar desesperadament a algú que me'ls deixés. I amb gran satisfacció vaig continuar llegint... i ja no puc contar res més de moment...

.

Amb el comentari que va deixar Jordi al post de l'altre dia, he pensat que segur que tots teniu algun llibre que vos ha fet llegir fins i tot caminant. Cosa difícil, però que algú s'ho pot permetre si no se va caient per terra jajaja. Jo un dels llibres que em va impactar molt, i que em va fer baixar d'una vagó de metro (que anava a petar), per poder llegir el final en total calma, va ser: "Madame Bovary" de Gustave Flaubert.

.

Quin és el llibre pel qual vau deixar tot el que estaveu fent per poder acabar-lo?

.

Llegir

.
.

Poques vegades són les que surto de casa sense un llibre al bolso. I ni pensar anar al metge, al tren o qualsevol lloc on es requereix un mínim d'espera, sense portar-ne un. I si algun cop ho faig em sento com desprotegida. És estrany vore'm sense un llibre prop meu.

.

Algun cop penso que tancaran una biblioteca o alguna botiga de llibres i jo em quedaré dins per poder llegir tota una nit, és el meu somni. I si un dia algú cremés els llibres i mai més pogués llegir, crec que em moriria.

.

Als qui ens agrada llegir, se'ns crea una necessitat de tenir sempre un llibre esperant per continuar. De vegades hi ha més d'un esperant, i quan acabo una història quasi no deixo temps per descansar i començar-ne una altra.

.

De vegades em deixo portar, ja que crec fermament que els llibres ens busquen. I davant d'un grup de llibres que esperen a que trie un, es crea una energia que em fa triar un i no un altre. I de vegades l'encerto i de vegades no...

.

Fa molta ràbia arribar a casa i començar un llibre i vore que no entro a la història ni forçant-me a entrar. Deixo el llibre i torno a començar al dia següent, i si no puc amb ell el deixo olvidat. Això sí, si arribo al mig aproximadament ja no el deixo, és una norma que tinc.

.

He començat alguns llibres estos dies que per motius varis no m'han enganxat. Però un bon dia i de casualitat trobo un llibre que em crida l'atenció. Ni molt menys és del meu estil ni per la meua edat, però m'enganxo i no puc parar de llegir, i vull més i més.

.

I faig esta reflexió per què crec que a molta gent li passa lo que a mi. Que creiem en la màgia dels llibres, que ens amaguen moltes històries que estan esperant a ser llegides. I que com a la foto, ens endinsem per un camí que no sabem cap a on ens portarà, però volem continuar caminant per saber més i més.

.

foto cedida per bajoqueto: Els Ports 20 de setembre de 2009
.

No i jo - Delphine de Vigan

.
.

Des que estic pels blogs i miro què llegeix l'altra gent, faig molts cops cas de les recomanacions de la gent. I esta recomanació la vaig veure al blog de Jordi, i al veure el títol, la portada i tot em van venir ganes de llegir-lo.

.

Un cop començo a llegir les primeres pàgines ja m'adono que no entraré a la història. Per un moment el personatge, la manera com està i tot me recorda al "llibre dels peixos", i al dels "nombres primers". El vaig deixar una mica de banda, i fins i tot em vaig plantejar deixar de llegir-lo. Però li vaig donar una segona oportunitat, i com és fàcil de llegir vaig aconseguir acabar-lo.

.

Encara que no costa de llegir, a mi personalment em va costar trobar-li res d'especial. La història que conta, d'altres maneres ha estat mil cops contada. I la veritat és que me cansa llegir llibres de xiquets superdotats, que de vegades considero que no són gaire reals. Està de moda ara escriure en boca d'un xiquet o xiqueta, i de vegades, al meu parer crec que hi ha coses que s'aparten una mica de la realitat.

.

De totes maneres el recomanaria per llegir quan no es tenen gaires ganes de pensar, i no volem perdre's entremig de molts de personatges. I al fons també hi hagut una part de la història que m'ha agradat i que m'ha fet entendrir.

.

L'apel·lació - John Grisham

Quan busqueu un llibre de jutges, política i corrupció per passar un bon ratet, heu d'anar a buscar els llibres de John Grisham. I jo és el que feia des de fa dos llibres o així. Vaig començar amb "El client", que per mi és dels millors, i vaig anant continuant en tots los que sortien. Però últimament vaig dir que no llegiria res més seu. Els seus llibres em cansaven, sempre tenien la mateixa estructura. Començava amb un "subidón" increible que t'enganxava, i després per la meitat te fotia un rotllo que t'avorria de mala manera; cosa que feia que de vegades arribaves al final, i encara que fos espectacular estaves agotat de planes i planes avorrides que ja no reaccionaves. I he deixat de llegir 2 ó 3 llibres seus per això. Me vaig cansar de llegir sempre lo mateix. Però l'altre dia me va cridar des de l'estanteria a la biblioteca, i dic: "va, done'm-li una altra oportunitat". I bueno... he de reconèixer que no m'ha decepcionat. L'he llegit amb ganes i reconec que no he trobat moltes pàgines que se m'hagin fet avorrides.

.

No parlo de l'argument per seguir en la meua línea, però si de l'autor. Sempre he pensat que amb tants llibres que ven pot alimentar a la seua família i 7 ó 8 més. Quan llegeixes sobre la seua vida, fa gràcia pensar que fer una carrera no sempre serveix per portar a terme la feina per lo que estudies. I bueno este home ho ha fet servir per escriure històries de les quals sempre hi ha una crítica social i política al darrera, amb coneixement de lleis, etc. Quan llegeixes los seus llibres sembla que veus una peli, i de fet, com ja sabeu, molts llibres han acabat sent pel·lícules.

.

I acabo tornant-li la fama que li havia pres fa un temps, i recomano este llibre en concret.

.

Donar les gràcies a l'editorial (RANDOM HOUSE), per la gran feina de traducció que han fet. Gràcies a ells he après noves paraules, noves expressions que no sabia que existien i he après que l'ortografia no és important, l'important és la història. Alguns exemples que he apuntat i que memoritzaré per no olvidar-los:

1. durant tot el llibre se parla de fer gasolina, jo sempre dient posar gasolina o omplir lo dipòsit, i no... ho deia malament.
2. no sempre és necessària posar els punts al final de la frase, si la pròxima paraula és en majúscula ja s'entèn que havia un punt.
3. etc. etc. Si encara no l'heu llegit vos animo a buscar més barbaritats.

.