TERRA DE LLIBRES (tancat)

Terra de llibres marxa de viatge

2010-01-03T13:37:00.003+01:00

Ja feia dies que no posava cap comentari de cap llibre, i és que després dels problemes que dóna blogger, i la limitació que té en algunes coses... marxo a:

WORDPRESS

Ens veiem allí!

Històries per llegir a Nadal

2009-12-07T07:40:00.015+01:00

L’altre dia una persona em demanava que li recomanés alguns llibres que parlessen sobre el Nadal. Vaig començar a fer memòria i vaig recordar que havia llegit uns quants:

“Contes de Nadal” de Charles Dickens

Tothom coneix el conte de l’avar que després de la visita de l’esperit del Nadal es torna bo. Recordo que quan era menuda sempre el feien per la tele i m’agradava vore’l un any i un altre, no em vaig cansar mai, i això que ja sabia que passaria. I després de més gran vaig llegir alguns dels contes de Dickens. Tots amb un rerefons bastant trist. És d’aquells llibres que están perduts per casa i que mai més he tornat a vore, però a mi m’encantava.

“El cuento de Auggie Wren” de Paul Auster

Si vos agrada Paul Auster este conte vos encantarà. Jo l’he llegit vàries vegades en versió il·lustrada. És un conte que inicialment es va publicar al “New York Times”, i diuen que per això el director de cine Wayne Wang el va conèixer i van fer la peli “Smoke”. Crec que és un molt bon regal per Nadal. Encara que hi ha llocs que l’etiqueten com a infantil jo crec que és per a adults.

“Un nadal diferent” de John Grisham

No trobareu cap història d’advocats ni judicis de John Grisham. És com el títol diu un Nadal diferent, no és cap meravella, però per passar el ratet està bastant bé.

“Tres Nadals” de Quim Monzó

La veritat és que si no vos agrada Quim Monzó, este llibre tampoc vos agradarà, ja que té el seu estil irònic i foteta. Recordo que quan el vaig llegir ja fa temps em va fer somriure ja que li va donar la volta a alguns tòpics i històries del Nadal.

“Nochebuena” de Nikolaí Gógol

Un autor clàssic de la literatura russa que ens parla de les creences i les costums d’un petit poble d’Ucraïna. Pels qui els agrade la literatura russa crec que és una bona recomanació també.

“L’altre Nadal” de varis autor ebrencs

Evidentment tirant cap a casa, afegeixo este llibre on varis autors ebrencs van escriure el seu conte sobre el Nadal. Un llibre per als qui els agraden els relats.

I per regalar a xiquets i xiquetes, tot un clàssic del qual jo tinc molt bon record, són els contes de Hans Christian Andersen.

**********

Espero que pugueu llegir o regalar algun d’estos llibres aprofitant este mes tan típic. Suposo que ara vos vindran al cap d’altres títols, ja em contareu quin és el vostre preferit.

.
.

Una sortida digna de Jesús M. Tibau

2009-11-30T11:36:00.008+01:00

Divendres vaig tenir la sort de poder estar a la presentació del nou llibre de Jesús Tibau, "Una sortida digna" a la fantàstica "Biblioteca de Roquetes". Encara que vam ser poquets, vam estar benavinguts, i quasi tothom va participar d'alguna manera, llegint o fent fotos. Podreu vore el vídeo de la presentació a la pàgina de la "Biblioteca de Roquetes" en pocs dies.

Jesús ja ens ha fet una crónica de la presentació al seu blog, ara a mi m'agradaria parlar-vos del seu llibre. No l'havia pogut acabar abans d'anar a la presentació. Però vaig llegir lo suficient per fer-me una idea del to que havia donat Jesús parlant de la mort. I em va encantar, i a la nit vaig acabar-lo. I com li vaig comentar a ell, esta setmana tornaré a rellegir alguns que m'han agradat molt. M'ha agradat la manera que ha parlat d'un tema que normalment sol ser tètric, crec que li ha posat el punt d'ironia just i ha contat les històries com ell sap fer-ho, d'una manera senzilla però donant protagonisme a cada detall.

Em va fer gràcia esta foto, crec que escoltava a la persona que parlava, però no me digueu que no fa cara d'estar pensant en el seu proper llibre?

Duma Key - Stephen King

2009-11-25T08:44:00.003+01:00

La història està bé, i com sempre SK ens sorprèn en el desenvolupament de la història. El protagonista, arrel d’un accident, canvia de dalt a baix la seva manera de vore i de viure la vida. I li passen coses, moltes coses. Bones i dolentes, i surrealistes com sempre en el món que l’autor crea. Agoixant a estones, i com sempre fent patir amb les coses més inversemblants als personatges.

És un llibre que entra per la portada, encara que si no t’agrada Stephen King tampoc l’acabaries llegint. Té 700 pàgines i una mica més, cosa que pot fer tornar enrere i no agafar-lo. Jo crec que hi ha trossos que es fa una mica avorrit i li treuria unes quantes pàgines. Però en general, i com passen coses, tens ganes d’anar llegint. Recomanaria molts altres llibres seus abans. Tinc la teoria que este home ja ha tret de dins seus quasi totes les històries que tenia guardades, ara ja l’únic que fa és anar repetint situacions amb personatges diferents.

Fa referències a la pintura de Salvador Dalí, tampoc se mata gaire en documentar-se. No puc parlar mai malament d’Stephen King, però este cop lo castigaria una miqueta, eh? Al llibre compara una mica els quadres que pinta el protagonista, per l’estil surrealista, que tenen en comú. Fins i tot se deixa caure que Salvador Dalí va estar allí (totalment fals, ja que el lloc no existeix, però això se pot perdonar per què és una novel·la). Però el que no li perdono és que en un moment del llibre se diu que ell signa com a “Salv Dalí”. Error garrafal! Ell mai va signar així.
.

Els set pecats capitals

2009-11-19T20:23:00.003+01:00

Ja fa un temps Columna va fer una mini col·lecció, on diverses autores van escriure unes petites històries sobre cada pecat capital. Ara he llegit el de Care Santos, i m'he recordat que no havia recomanat mai estos llibres.

Són tots curtets i molt fàcils de llegir. Els que he llegit m’han agradat molt per la visió que li ha donat cada autora del pecat que li ha tocat. Vos poso la llista de les autores que han participat en escriure els contes per si esteu animats en buscar-los:

“La ira” (Care Santos)
“L’enveja” (Maria Mercè Roca)
“La gola” (Isabel Olesti)
“L’avaricia” (Clara Soley)
“La luxúria” (Pilar Rahola)
“La supèrbia” (Anna Grau)
“La peresa” (Olga Xirinacs)

Les veus del Pamano en imatges

2009-11-18T08:58:00.003+01:00

..
imatge treta ---> d'aquí
.

Durant dos nits hem pogut vore l'adaptació de la novela de Jaume Cabré, "Les veus del Pamano" a TV3. M'ha agradat haver-la llegit tan prop de l'estrena per la tele, ja que així tenia els personatges i la història molt recents. Costa als que llegim el llibre després vore-ho en pel·lícula, en este cas la sèrie. Però en cap moment dels dos dies m'ha sabut greu vore com ho han escenificat. M'ha encantat, i els personatges han respirat per ells sols durant unes hores. Si quan vaig llegir el llibre em vaig enamorar de tal com estava contat i tot, ara que ho he vist en imatges encara recomanaria més el llibre. Han tingut que tallar algunes parts de la història, ja que suposo que així ho tenien planificat i el temps no donava per més. Encara així he quedat molt contenta i amb molt gust de boca, i he tornat a reviure una història que encara no havia tingut temps d'oblidar. Voldria dir moltes coses, però encara estic emocionada i no em surten les paraules. Crec que han fet una bona feina entre tots i han arribat a l'ànima dels personatges, cosa que no és fàcil. Segur que tindrà molt d'èxit, i igual que el llibre que s'ha traduït a molts idiomes, la sèrie penso que també.

Pels qui no ho heu pogut vore a la tele vos deixo los enllaços als vídeos:

I a vatros què tal? Vos ha agradat?

Felicitats Víctor!

2009-11-14T18:55:00.003+01:00

autor del logo: http://www.pallidisseny.com/

Este post vull que sigui una gran felicitació pel Víctor Pàmies i les seues 300.000 parèmies que ha tingut al seu blog Raons que rimen. Vull sumar-me a tota la gent que avui li dóna les gràcies per la seua feina de formigueta però tan valuosa. M’agrada molt tota la paremiologia i d’altres expressions que fan la llengua més rica, i per tant el seu blog, que ens ensenya tantes i tantes coses. Espero que arribes no al 500.000 registres, sinó al milió, i moltíssimes gràcies per tot el que ens ensenyes.

I avui aprofito per parlar de les dites populars i tot el que signifiquen per mi. Per casa corria un llibre del Joan Amades que m’agradava llegir. Em feia molta gràcia la de “A la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat”. La trobava genial per aplicar-la a la gent que arriba tard a dinar. M’agradaven moltes altres que anava llegint una vegada i una altra. Quan vaig trobar el blog de Víctor em va agradar molt, i molts cops l’he consultat en cas de dubte.

Quan vaig crear el meu blog de cuina pensant el nom que li podria posar em va venir al cap una dita que sempre deia ma iaia, “A la taula i al llit al primer crit”, i així li vaig posar en honor a ella. Quan era menuda no em vaig fixar del munt de dites que ella deia. Fins que ha passat el temps i m’he adonat que m’han anat sortint perquè ella ens les deia una vegada i una altra.

Mig dormits que anàvem abans d’anar al cole mentre esmorzàvem, ma iaia ens deia “A Paüls primer obren la boca que els ulls”. A l’hora de dinar evidentment: “A la taula i al llit al primer crit”. De vegades mentre menjàvem ens posàvem a cantar i ella deia: “Qui canta a la taula i al llit no té el seny cumplit” (a mi em donava mal rotllo això de no tenir el seny cumplit). Un altre clàssic quan ens enviava a buscar alguna cosa i no la trobàvem era: “No trobaries aigua a la mar”. Ne deia moltes altres que ara no recordo, però que de tant en tant vaig citant en segons quina situació, i que dic sense pensar-hi.

.

L'escriptura secreta de Sebastian Barry

2009-11-12T12:20:00.001+01:00

Fa dies que vaig llegint però no recomano gaires llibres, ja que no em criden molt l’atenció. Però ara tinc un que m’ha deixat molt bon gust de boca. Només començar-lo vaig recordar el post de Kweilan, “El que no existeix”, on parlava de les primeres frases dels llibres. I quan vaig començar-lo em va venir al cap el que ella havia escrit. El que passa és que jo afegiria tota la primera pàgina.

“El món recomença cada vegada que neix una criatura, solia dir el meu pare. Es va oblidar de dir que amb cada mort s’acaba. O potser li va semblar que no calia dir-ho. Perquè durant bona part de la seva vida va treballar en un cementiri.
Sebastian Barry”

És un llibre que considero que està molt ben escrit, és sorprenent i amb una història molt dura que conta la protagonista. M’ha agradat moltíssim, i encara que potser per la meitat es fa una mica dur de llegir, recomano acabar-lo. M’ha deixat molt bones sensacions, i encara que el llibre de vegades parla de persones dolentes, jo he preferit quedar-me amb les bones.

Vos deixo unes altres frases que m’han encantat.

“L’autèntic consol és que la història del món és tan plena de dolor, que els meus petits patiments per força han de quedar en segon terme, com la cendra al voltant d’una foguera. Si dic això és perquè voldria creure que és cert.
Però quan ens trobem en el moment àlgid del nostre sofriment, podem arribar a pensar que el nostre dolor pot omplir tot el món. Però això és nomes una il·lusió. Sebastian Barry”

I demà l'atzar

2009-11-09T09:52:00.002+01:00

Marta Pérez Sierra, presenta el dia 19 de novembre el seu nou llibre de relats a Barcelona. Jo no hi podré ser, però espero que els sou d'allí i pogueu anar a conèixer a Marta i saber més sobre el seu nou llibre.

Des d'aquí Marta, et desitjo molta sort en este nou projecte al qual has posat molta il·lusió.

La noia dels seus somnis de Donna Leon

2009-10-28T13:39:00.003+01:00

M’agraden les històries de Donna Leon. La majoria dels casos policials estan protagonitzats per Brunetti. Quasi tots passen a Venècia, cosa que l’autora aprofita per descobrir-nos la ciutat, la part més bonica i la part més mafiosa i fosca. Dissimuladament, també ens parla del menjar i els costums italians. En esta història trobem una crítica a com es tracta als immigrants que arriben al país, i també de les minories que viuen al marge de la llei.

Este llibre la veritat és que no ha sigut dels que més m’ha agradat. Potser pel tipus de tema que han tractat. També per com s’ha desenvolupat la història, molts cops he pensat que no entenia res i havia de tornar enrera. Ningú es perfecte i els escriptors tampoc se’n salven, i potser Donna Leon va escriure este llibre amb poques ganes (ai que sabré jo, però me dóna la sensació que està poc treballat).

Així que si voleu llegir algun seu, personalment no vos recomanaria este.

Nova novela de X. R. Trigo

2009-10-26T10:29:00.003+01:00

La Catalunya romana segons X. R. Trigo.

.
El somni de Tàrraco, publicada en català per Edicions 62, és la darrera novel·la de X. R. Trigo. La història té lloc a Tarragona, la ciutat que Octavi August va convertir amb la seva presència (27-25 aC.) en la capital efectiva de l'Imperi Romà.

.
Novel·la d'amor i d'intriga, pretén reconstruir aquella època llunyana ajudant-se de la impagable tasca dels historiadors, però també comptant amb la imaginació literària per omplir els forats on la Història no pot arribar per manca de dades.El somni de Tàrraco passa també a altres indrets importants de la Catalunya romana, com ara Ausa (Vic) o Ilerda (Lleida), entre d'altres.

Font ressenya ---> aquí

L'home que plantava arbres - Jean Giono

2009-10-20T10:45:00.004+02:00

Seré breu, com breu és este llibre. Un conte curtet amb una gran història a dins, un gran protagonista que passa per la vida sense fer soroll però deixant una gran plantació d'arbres que el sobreviurà. Per mi és un homenatge a totes les persones perseverants i que fan grans tasques sense sortir a la tele ni escampar-ho als quatre vents.

Editorial Viena, traducció d'Isabel-Clara Simó i il·lustracions de Francesc Viladot. No cal dir res més.

Saga Crepuscle

2009-10-15T12:00:00.004+02:00

.
.

Quan tenia 14 anys vaig llegir-me "El conde de Montecristo" d'Alexandre Dumas. Potser no era la lectura més adequada per a algú amb aquella edat. Però les ganes de llegir llibres que em duressen més d'un dia era més gran que la seguretat que entendria aquella història tan llarga. Puc dir que va ser el meu primer totxo. I després n'han vingut molts més. Ara he llegit una història que potser no està dirigida a gent de la meua edat però que a mi m'ha tingut ben atrapada durant molts dies.

Encara mig empatxada amb la trilogia Larsson que vaig llegir este estiu, una nova història que ja feia dies que anava se'm va plantar al davant. Ningú m'havia parlat d'estos llibres, si que havia vist la gran campanya que s'havia fet i sabia també que tenia molt d'èxit entre els adolescents. Però res més. I un dia no sé perquè em van cridar l'atenció, i volia començar a llegir-los. Una tarda a la biblioteca trobo a sobre de la taula de novetats el primer llibre de la saga. Per provar no costa res, me dic. I així comença una gran enganxada i un no poder parar de llegir.

No és una gran obra literària, però l'autora aconsegueix recrear un ambient on et sents a gust i on et vas endinsant a poc a poc en la vida d'uns vampirs, que al contrari del que sempre ens han dit, són bons i a sobre saben estimar per sobre de tot. Tampoc sóc gaire fan de les històries romàntiques, i em costa creure segons què. Però aconsegueixo posar-me en el que em conten. I l'enamorament, i el gran amor que senten els protagonistes entre ells m'atrapa. I vaig llegint ràpidament, perquè es llegeix molt ràpid. No té un llenguatge gens rebuscat, ni fa salts en el temps quasi, per això no et perds gens de la història. I encara que surten bastants personatges no costa identificar-los gaire, tenen el seu paper molt marcat.

Es parla d'amor, però també de confiança, de solidaritat i de lleialtat. Potser hi ha moments que vaig pensar que tot era massa perfecte, però ja m'anava bé. I l'últim llibre l'hagués reduït una mica bastant. Encara així recomano llegir-lo, als nois no crec que els agrade, de fet no he llegit quasi comentaris a cap lloc del llibre que siguen de nois. I els que hi han són sobre la peli, que als joves que no els agrada llegir s'han saltat directament els llibres i se n'han anat a vore la peli. De la qual també han fet una gran campanya i han buscat actors que fossin tots joves, guapos i perfectes.

Jo em planto aquí, ja que una ja té una edat :) Però potser si hagués llegits los llibres fa uns quants anyets, ara estaria amb la foto del protagonista pegada a la carpeta de l'insti, i somiant en anar a vore totes les pelis al cine.

M'agradaria parlar amb...

2009-10-04T12:33:00.004+02:00

.
.

Mentre continuo amb los meus totxos de llibres, i fins que us pugue parlar d'ells, segueixo parlant d'escriptors i llibres. Suposo que, qui més qui menys, algun cop ha pogut atansar-se a un escriptor i ha pogut parlar amb ell. Aquí tenim la sort, que per Sant Jordi molts surten al carrer i es més fàcil apropar-se a ells. La veritat és que de vegades per vergonya jo no ho he fet, algun cop només. I després quan arribes a casa, et sap greu no haver sigut més valenta i haver preguntat alguna cosa sobre el que no havies acabat d'entendre del llibre. He tingut oportunitat d'anar a algunes presentacions de llibres d'autors locals, o com a molt de Catalunya. I quan la gent calla i l'escriptor parla es crea una màgia, que suposo que heu pogut notar. És com si tots els personatges surtiguen de cop del llibre i es personifiquen en el seu creador. Tinc molt bon record de quan vam poder parlar amb Albert Sánchez Piñol. És tot un luxe poder sentir l'explicació de com va néixer la història i com es va portar al paper.

I què passa quan mai de la vida podrem parlar amb un escriptor per què ja no hi és? Segur que molts pagaríem per poder preguntar-li a qualsevol escriptor dels que ha passat a la història, com se sent després del seu èxit post mortem. O com és que va donar-li tant protagonisme a un personatge o no a un altre. I un llarg etcétera de preguntes que no acabaríem mai.

També tenim als escriptors, que encara que estan vius, ens cauen una mica lluny, i potser no parlem ni el mateix idioma. I tampoc ens veiem invitant-los a sopar a casa nostra per preguntar-li de tot, ja que té altres coses a fer que venir a vore a un simple lector com natros.

I la pregunta és: Amb quin escriptor us agradaria poder parlar de la seua obra? Estigui aquí o no... A mi personalment m'encantaria parlar amb Oscar Wilde o Fiodor Dostoievski, i del món del vius, a Paul Auster entre d'altres.

.
Foto extreta de: Casa América

No puc parar de llegir

2009-09-27T12:53:00.003+02:00

.
.

Des de fa uns dies que estic dins d'una història, la qual no puc deixar. No vos puc parlar d'ella encara, ja que no l'he acabat. Está dins de tots estos llibres. Són moltes pàgines sí! Però ja en porto un terç, i espero poder arribar a l'última pàgina.

No és un llibre del meu estil, ni per la meua edat potser, però el llibre em cridava ja feia molts dies i me'l trobava per molts llocs. I finalment, l'altre dia a la biblioteca vaig trobar la primera part que m'estava esperant. I com jo crec que els llibres ens criden, el vaig agafar, per provar no passava res. Després, i per no haver de comprar-me la resta de parts, ja que estem en crisi i no puc comprar res últimament, vaig buscar desesperadament a algú que me'ls deixés. I amb gran satisfacció vaig continuar llegint... i ja no puc contar res més de moment...

Amb el comentari que va deixar Jordi al post de l'altre dia, he pensat que segur que tots teniu algun llibre que vos ha fet llegir fins i tot caminant. Cosa difícil, però que algú s'ho pot permetre si no se va caient per terra jajaja. Jo un dels llibres que em va impactar molt, i que em va fer baixar d'una vagó de metro (que anava a petar), per poder llegir el final en total calma, va ser: "Madame Bovary" de Gustave Flaubert.

Quin és el llibre pel qual vau deixar tot el que estaveu fent per poder acabar-lo?

Llegir

2009-09-20T21:11:00.004+02:00

.
.

Poques vegades són les que surto de casa sense un llibre al bolso. I ni pensar anar al metge, al tren o qualsevol lloc on es requereix un mínim d'espera, sense portar-ne un. I si algun cop ho faig em sento com desprotegida. És estrany vore'm sense un llibre prop meu.

Algun cop penso que tancaran una biblioteca o alguna botiga de llibres i jo em quedaré dins per poder llegir tota una nit, és el meu somni. I si un dia algú cremés els llibres i mai més pogués llegir, crec que em moriria.

Als qui ens agrada llegir, se'ns crea una necessitat de tenir sempre un llibre esperant per continuar. De vegades hi ha més d'un esperant, i quan acabo una història quasi no deixo temps per descansar i començar-ne una altra.

De vegades em deixo portar, ja que crec fermament que els llibres ens busquen. I davant d'un grup de llibres que esperen a que trie un, es crea una energia que em fa triar un i no un altre. I de vegades l'encerto i de vegades no...

Fa molta ràbia arribar a casa i començar un llibre i vore que no entro a la història ni forçant-me a entrar. Deixo el llibre i torno a començar al dia següent, i si no puc amb ell el deixo olvidat. Això sí, si arribo al mig aproximadament ja no el deixo, és una norma que tinc.

He començat alguns llibres estos dies que per motius varis no m'han enganxat. Però un bon dia i de casualitat trobo un llibre que em crida l'atenció. Ni molt menys és del meu estil ni per la meua edat, però m'enganxo i no puc parar de llegir, i vull més i més.

I faig esta reflexió per què crec que a molta gent li passa lo que a mi. Que creiem en la màgia dels llibres, que ens amaguen moltes històries que estan esperant a ser llegides. I que com a la foto, ens endinsem per un camí que no sabem cap a on ens portarà, però volem continuar caminant per saber més i més.

foto cedida per bajoqueto: Els Ports 20 de setembre de 2009
.

No i jo - Delphine de Vigan

2009-09-14T09:53:00.004+02:00

.
.

Des que estic pels blogs i miro què llegeix l'altra gent, faig molts cops cas de les recomanacions de la gent. I esta recomanació la vaig veure al blog de Jordi, i al veure el títol, la portada i tot em van venir ganes de llegir-lo.

Un cop començo a llegir les primeres pàgines ja m'adono que no entraré a la història. Per un moment el personatge, la manera com està i tot me recorda al "llibre dels peixos", i al dels "nombres primers". El vaig deixar una mica de banda, i fins i tot em vaig plantejar deixar de llegir-lo. Però li vaig donar una segona oportunitat, i com és fàcil de llegir vaig aconseguir acabar-lo.

Encara que no costa de llegir, a mi personalment em va costar trobar-li res d'especial. La història que conta, d'altres maneres ha estat mil cops contada. I la veritat és que me cansa llegir llibres de xiquets superdotats, que de vegades considero que no són gaire reals. Està de moda ara escriure en boca d'un xiquet o xiqueta, i de vegades, al meu parer crec que hi ha coses que s'aparten una mica de la realitat.

De totes maneres el recomanaria per llegir quan no es tenen gaires ganes de pensar, i no volem perdre's entremig de molts de personatges. I al fons també hi hagut una part de la història que m'ha agradat i que m'ha fet entendrir.

L'apel·lació - John Grisham

2009-09-11T20:35:00.000+02:00

Quan busqueu un llibre de jutges, política i corrupció per passar un bon ratet, heu d'anar a buscar els llibres de John Grisham. I jo és el que feia des de fa dos llibres o així. Vaig començar amb "El client", que per mi és dels millors, i vaig anant continuant en tots los que sortien. Però últimament vaig dir que no llegiria res més seu. Els seus llibres em cansaven, sempre tenien la mateixa estructura. Començava amb un "subidón" increible que t'enganxava, i després per la meitat te fotia un rotllo que t'avorria de mala manera; cosa que feia que de vegades arribaves al final, i encara que fos espectacular estaves agotat de planes i planes avorrides que ja no reaccionaves. I he deixat de llegir 2 ó 3 llibres seus per això. Me vaig cansar de llegir sempre lo mateix. Però l'altre dia me va cridar des de l'estanteria a la biblioteca, i dic: "va, done'm-li una altra oportunitat". I bueno... he de reconèixer que no m'ha decepcionat. L'he llegit amb ganes i reconec que no he trobat moltes pàgines que se m'hagin fet avorrides.

No parlo de l'argument per seguir en la meua línea, però si de l'autor. Sempre he pensat que amb tants llibres que ven pot alimentar a la seua família i 7 ó 8 més. Quan llegeixes sobre la seua vida, fa gràcia pensar que fer una carrera no sempre serveix per portar a terme la feina per lo que estudies. I bueno este home ho ha fet servir per escriure històries de les quals sempre hi ha una crítica social i política al darrera, amb coneixement de lleis, etc. Quan llegeixes los seus llibres sembla que veus una peli, i de fet, com ja sabeu, molts llibres han acabat sent pel·lícules.

I acabo tornant-li la fama que li havia pres fa un temps, i recomano este llibre en concret.

Donar les gràcies a l'editorial (RANDOM HOUSE), per la gran feina de traducció que han fet. Gràcies a ells he après noves paraules, noves expressions que no sabia que existien i he après que l'ortografia no és important, l'important és la història. Alguns exemples que he apuntat i que memoritzaré per no olvidar-los:

durant tot el llibre se parla de fer gasolina, jo sempre dient posar gasolina o omplir lo dipòsit, i no... ho deia malament.
no sempre és necessària posar els punts al final de la frase, si la pròxima paraula és en majúscula ja s'entèn que havia un punt.
etc. etc. Si encara no l'heu llegit vos animo a buscar més barbaritats.

Les veus del Pamano - Jaume Cabré

2009-09-02T20:00:00.000+02:00

Potser perquè des de ben menuda, he sentit a parlar massa de la guerra i la post-guerra, de vegades segons quin tipus de llibre m'ha fet mandra llegir-lo. Suposo que esta sensació la té molta gent de la meua època. Va ser una època molt dura, això no ho dubto, i que va marcar a una generació i a la següent, però penso que no podem estar sempre mirant al passat i hem de pensar en lo que vindrà també. Però en este llibre explicat d'una manera diferent, s'ofereix una altra visió d'un grup de gent d'un poble. Situacions que segur que es repetien en un altre poble amb un nom diferent.

Al principi costa una mica d'entrar a la història. I en una mateixa frase podem estar al passat o al present, cosa que lia una mica. Però quan ja entres, et trobes rodejada d'uns personatges que estan molt ben descrits, i als quals et fa ganes de conèixer més i més. Vols saber què va passar i perquè. També vols saber perquè qui és dolent ara, en el passat va ser bo, i al contrari. L'autor explica tot el que volem saber i més, i amb això és impossible no enganxar-se a llegir-la. És esgarrifós pensar que a la casa del costat podia estar la persona que havia matat a algú de la família. Com també esgarrifa pensar la de coses que es van silenciar per la por.

És una història d'aquelles que marca. Quan acabes no deixes el llibre i ja està, sinó com en altres on tot està tan ben contat, els personatges t'acompanyen durant uns dies. Trobareu molts sentiments totalment contraposats en un mateix personatge. Vaja, que surten del llibre i pots imaginar-te'ls.

Trobem també molta ironia per part de l'autor en explicar fets durs i que fredament eren esgarrifosos. I crec que és el que aporta de nou l'autor. La manera d'explicar una part de la història d'este petit poble.

Veig per Internet, que l'any passat van rodar una minisèrie per TV3. I just avui ha sortit la notícia que faran la preestrena a Sort, així que este hivern espero que la passen per TV3 i així poder posar cara als personatges que m'han acompanyat estos dies.

La Lluna en un Cove

2009-08-29T16:46:00.006+02:00

.

.

Fa poc vaig descobrir esta publicació que permet llegir relats de ficció en llengua catalana. Em sembla una bona iniciativa, ja que crec que no tot lo bo que s'escriu està només publicat amb les grans editorials. Hi ha molta gent que escriu bons relats, i en poques pàgines conta una gran història. Així que si voleu saber-ne més vos deixo, la seua pàgina web i el seu blog (on estan fent concursos per guanyar exemplars de la revista).

Pàgina de "La Lluna en un Cove"

Blog de "La Lluna en un Cove"

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys - Llucia Ramis

2009-08-23T10:00:00.000+02:00

Encara que ja no tinc 30 anys, m'agrada llegir llibres que parlen d'esta edat. L'altre dia ja parlava de "Ja en tenim 30!" d'Eva Santana.

Després d'haver llegit este, continuo pensant que per mi el millor és "Ja en tinc trenta!" de Jordi Silva. Encara que el de Llucia Ramis m'ha agradat molt més que el d'Eva Santana. Faig comparacions, no hi puc fer-hi més. Són llibres que parlen d'una mateixa època, més o menys, i a una edat on el/la protagonista viu a Barcelona. Arribo a la conclusió, que si no vius a Barcelona quan fas els 30 anys, la vida no té sentit.

Una història divertida, estrambòtica i molts cops increïble. Per passar el ratet i riure una mica. Reconec que té un estil molt àgil i et fa passar pàgines sense adonar-te'n.

Però mentre la llegia, i sabent que era una novela, encara així pensava que era una manera de reflexar un tòpic de personatge que viu a Barcelona, i que va a uns determinats llocs. Massa tòpics pel meu gust. Segur que moltíssima gent no se sentiria reflexada.

Reinvidico que algú escrigue una història d'un personatge de 30 anys que no visque a Barcelona.

Sexe mòbil singular (SMS)

2009-08-17T09:00:00.000+02:00

No sóc gaire de poesia, lo meu és la prosa, però de tant en tant em deixo emportar per algun autor que em crida l'atenció.

Marta Pérez Sierra, va posar-se a escriure poemes eròtics, els quals va enviar en format SMS pel mòbil. Un joc que la va portar a rebre algunes respostes a aquells poemes. Ara, el seu llibre, ha sortit en format "e-book". El curiós és que tots tenen un màxim de 160 caràcters, per com ja he dit, per poder-se enviar amb un SMS al mòbil. La iniciativa la trobo molt moderna, a l'igual que molts dels seus poemes, que a banda del component poètic tenen un to irònic i divertit molts cops. Us el recomano per l'originalitat i pel ben trobats que estan. Vos deixo dos que a mi m'han agradat personalment.

Es delia per acostar

els seus llavis als d'ella.

Silenci, no res.

Eren amigues;

potser un altre dia

de tendres liles riurien.

Avui només

desig d'ella vers l'amiga.

Marta Pérez Sierra

- Amb melmelada, no.

Mel, ni parlar-ne.

Uix! Quin fàstic, la nata!

Xocolata? Psss!

Va, home, deixa-t'ho fer amb vichyssoise

ben fresqueta!

Porros amb nap, umm, BO!

- VEGETARIANA!

Marta Pérez Sierra

Podeu llegir sobre el llibre a la seua pàgina web ----> aquí

i també si voleu comprar-lo en format e-book, podeu comprar-lo ----> aquí

Recordar-vos que Marta, també està participant amb alguns contes a "365 contes", els podeu llegir ---> aquí.

Dues opinions d' "Ulls verds" de Marc Pallarés

2009-08-14T10:44:00.001+02:00

La primera vegada que vam parlar d'este llibre aquí al blog, va ser gràcies a Sandra que ens va fer un comentari del que li havia semblat el llibre ----> comentari sandra

Jo he pogut llegir-lo ara fa poc i el meu comentari no té res a veure amb el seu ---> comentari bajoqueta

Mentre anava llegint em sabia greu no poder trobar les mateixes coses que havia trobat Sandra quan el va llegir. Però per això vull que cadascú sigue lliure de triar i pugue elegir llegir-lo o no. I és que hi ha tants gustos com persones hi ha al món. I just hem coincidit dues persones que hem tingut l'opinió totalment oposada.

Crítica bona del llibre ---> aquí

Crítica no tan bona del llibre ---> aquí

Ulls verds - Marc Pallarés (comentari bajoqueta)

2009-08-14T10:25:00.005+02:00

Fa ja uns quants mesos, Sandra em va recomanar este llibre, i fins i tot em va demanar de posar un comentari al blog, ja que li havia agradat moltíssim ---> comentari Sandra

L'altre dia a la biblioteca el vaig tenir a les mans, i vaig decidir que era el moment de llegir-lo. Amb tot el carinyo d'una bona recomanació m'endinso en la història.

Vaig llegint, i m'obligo a que em vinguen bones vibracions amb el que estic llegint, però no em venen. Continuo, no em vull rendir tant ràpid. Fins a la meitat em costa trobar-li gaire sentiment, i intento trobar alguna cosa que em faci emocionar. La història alegre no és, però tampoc aconsegueix fer-me posar al lloc del protagonista.

Dubto si deixar-lo de llegir i tot, se m'està fent pesat. Però no em rendeixo fàcilment. I continuo llegint i llegint, i buscant allò que intento trobar als llibres. La història dóna un gir en un fet que trasvalsa la vida dels dos protagonistes. Encara així, els trobo covards i que no saben agafar les regnes de la seua vida. I m'enfado, m'enfado perquè no puc entrar dins una història, que es va repetir milers de cop durant aquelles dates.

I arribo al final, i continuo igual d'impassible que al principi. Potser en dues escenes m'emociono una mica, però poca cosa més.

I el tanco, i em sento decepcionada per no haver sabut trobar el que l'autor volia expressar. Penso que potser l'autor ha posat massa distància entre ell i els seus personatges, i per això no els ha sabut donar, al meu entendre, la vida que calia per fer respirar el llibre.

Però com sempre, això és la meua opinió. Espero que algú altre trobe el que va trobar Sandra quan el va llegir, i no se sentigue tant decepcionada com jo.

Carol - Patricia Highsmith

2009-08-08T11:03:00.003+02:00

1977, Paris, France --- Author Patricia Highsmith at Home --- Image by © Li Erben/Kipa/Corbis

Serà que em faig vella, ja que busco entre els llibres que ja he llegit, històries que em van captivar i que vull tornar a rellegir, deixant de banda nous llibres. Fa moltíssims anys que vaig començar a llegir a Patricia Highsmith. Em va atrapar la seua manera d'escriure i de descriure a uns personatges que es troben més d'un cop al límit del que és ètic o no. Moltes de les seues noveles s'han portat al cine, per això la coneixereu alguns. No va tenir una vida gaire "normal" cosa que potser va ajudar a crear els grans personatges que va crear.

Encara que a ella no li agradava que l'etiquetessen en un tipus d'històries, esta se surt del que ella va anar escribint al final. Llegeixo a l'epíleg (que a la meua edició del Cercle de Lectors trobo, no sé si a la resta està), que esta història la va escriure al 1948, inspirada per la visita d'una gran senyora a uns grans magatzems on ella va treballar pocs dies, degut a la falta de diners. Pocs dies després va agafar la xarampió, i gràcies a esta enfermetat va poder escriure-la. El títol que li va posar va ser "El preu de la sal", i el va publicar amb el pseudònim de Claire Morgan, ja que per aquelles dates el tema no estava gaire vist socialment.

Una xica que estima a una altra xica, i a sobre amb una diferència d'edat considerable. No m'agrada contar molt, però només dir-vos que ha sabut tornar-me a enganxar com fa més de vint anys va fer. Una història explicada de manera tranquil·la, parlant des d'un punt de vista i d'un personatge insegur i que madura durant la història. Patricia Highsmith era americana, però jo li he trobat molts tocs anglesos en esta novela.

Larsson

2009-08-02T10:00:00.000+02:00

Al carrer del costat de casa meua hi ha un estanc, i sempre tenen les últimes novetats en llibres, que evidentment sempre em quedo mirant. Fa molts mesos vaig passar i tenien un llibre que em va cridar l'atenció per la seua portada i pel seu nom tant llarg. Ni per un moment hagués imaginat que sentiria parlar tant i tant d'este llibre.

.
Anit vaig acabar l'últim i encara estic empatxada de tant d'"homes i dones que peguen, dones que reben, violència i investigació al límit". He anat a llibre per setmana aproximadament, potser hagués pogut deixar-los descansar entre un i l'altre, però dic ja que me poso, me poso del tot en la història. Segur que me deixaré moltes coses per comentar, però la principal és que m'ha agradat bastant. No me'ls he llegit a llibre per nit com alguna gent comenta, ni penso apendre suec per llegir-me'ls en l'idioma que Larsson els va escriure, ni he reservat un viatge per fer cap ruta per totes les poblacions que surten als llibres (encara que no ho descarto fer-ho un estiu per fugir d'esta calor mediterrànea). Però puc dir que no m'ha costat gens llegir-los i que reconec que enganxa moltíssim la història.

Crec que és una història molt actual, i que hi ha moltíssima gent que pateix violència durant anys i anys. I suposo que Suècia no se'n salva. Però com a tota la novela negra, almenys a mi em passa quan ho llegeixo, no estan explicades les coses amb gaire sentiment pel mig, i llavors fins i tot qualsevol assessinat et sembla normal. Però quan et pares a pensar i reflexiones, t'adones que allò és molt fort. En tot moment es fa crítica contra moltes coses, majoritàriament contra la violència.

Els personatges estan molt ben creats, i te'ls creus en tot moment. Larsson aconsegueix montar tota una sèrie de personatges que imaginem fàcilment com són, i els notem que estan vius (o morts en el cas d'alguns). Trobem bons i dolents molt dolents, però en el fons els personatges són molt humans. Aconsegueix defensar l'indefensable en alguns personatges que són bons però fan coses molt dolentes. I ho acabes justificant tot, com és el cas de la Lisbeth per tot el que ha viscut, encara que si ho mires fredament, s'en surt totalment de la legalitat. Però la fi i la felicitat d'esta persona justifica els medis i les maneres. Surten molts, molts personatges, però encara així vaig anar coneixent-los una mica a tots. I això que alguns tenien cada nom que deixa'ls córrer.

Com tothom sap, l'autor no ha pogut vore fins on ha arribat la història que ha montat, ja que va morir abans de tenir editada tota la trilogia. O potser és una estratègia de marketing i apareixerà d'aquí uns anys... El que està clar, és que sap greu que no haigue pogut gaudir d'este gran èxit, però potser no hauria sigut així si no hagués mort. No ho sabrem mai, ni sabrem mai perquè un llibre ha estat tant i tant comentat.

No puc deixar de parlar de la traducció al català. Al primer llibre la veritat és que no vaig trobar gaires errors. Al segon ja vaig començar a tenir que llegir-me algunes frases dos cops, es notava que havien donat un gir estrany a la traducció. I al tercer van aconseguir que em fregués los ulls perquè no m'ho creia: tercer vòlum, pàgina 285, a la quarta línea començant per baix, en un diàleg d'Erika Berger, que deixa anar un "per favor". Potser és que en suec es diu així col·loquialment.

I ja no vos dic res més sobre esta trilogia, ara només espero vore les películes per poder posar cara als personatges.

. foto treta ---> d'aquí,
M'imagino que una casa així és on anava Mikael a escriure els seus articles.
.

Una taula per tot

2009-07-26T12:43:00.005+02:00

.

.

Ja sabeu que no me van els memes, ni los mails de passa'l a 30 persones sinó te moriràs demà, etc. Però me va fer gràcia esta iniciativa de Xexu d'ensenyar el lloc des d'on ens connectem. Amb lo meu portàtil puc fer-ho des de qualsevol lloc, però lo lloc on està més, és a la taula del menjador. I ara se m'ha afegit bajoqueto que com té vacances també ha instal·lat el seu aquí. Aprofito per anar mirant blogs, notícies, receptes, etc. mentre esmorzo. I des de fa un temps corro a mirar que s'hagi publicat el conte que he programat al "365 contes", ja que ves i fiat de blogger alguns dies.

Volia ordenar la taula, però he pensat que millor deixar-ho tot tal qual, més natural i més desordenat :)

Les germanes Grimes - Richard Yates

2009-07-19T12:00:00.000+02:00

Este llibre el vaig vore al blog "Lectures de l'Espolsada", i tal com el describia ja vaig deduir que era molt dur i trist. No el volia llegir, però el vaig tenir a les mans i no me vaig poder resistir. M'havia imaginat la història d'una manera i ha sigut una altra.

L'autor sap com explicar una cosa trista sense dir que allò és trist, no sé si m'explico. Si algú ha vist la peli de "Revolucionary Road", que també està basada en un llibre seu, m'entendrà.

Tristesa, vides que no arriben a on tenen que arribar, però molts cops perquè els protagonistes parlen molt però no fan res per canviar el que no els hi agrada. Posen grans expectatives amb el que fan, però no arriben a cap lloc finalment. M'he enfadat molt per l'actitud de quasi tots los personatges davant d'algun problema, o simplement per com vivien en dia a dia. Així sí, m'ha agradat molt com està escrit.

Si voleu posar-vos tristos llegiu esta història. La meua paraula per definir la història dels personatges és: FUSTRACIÓ.

El misterio de Salem's Lot - Stephen King

2009-07-13T09:44:00.000+02:00

No tinc cap problema en confessar, i ja ho he dit alguns cops, que m'agrada des de fa molts anys Stephen King. No passarà a la posteritat per ser un escriptor que hagi aportat a la literatura una nova manera d'escriure ni res semblant, però és un mestre creant milers d'històries de por. El record que tenia d'este llibre, era d'una tarda que estava sola a casa llegint-lo, i em vaig posar tant en la història que em va semblar vore una sombra pel passadís. Potser semblarà una tonteria, per mi això és molt en un llibre, i no calen imatges per imaginar-te una situació angoixant i de pur terror. Al cine ho tenen més fàcil ja que s'ajuden de les ombres, de la música, etc. Però en un llibre no és tant fàcil.

És una història de sempre, de vampirs, però explicada d'una manera diferent. Mentre llegia un altre cop este llibre, pensava en les coses en comú que tenen els seus llibres. Crea un poble si és necessari, i ens presenta a quasi tots els seus personatges contant-mos coses íntimes d'ells. I quan som amics seus, llavors els comença a fer passar coses dolentes, i com ja els veiem com a persones de carn i óssos, quan sofreixen ens ho creiem molt més.

Acabes el llibre i et creus tot el que t'ha explicat, i no crec que tothom és capaç de fer una cosa així. Com que és de lectura fàcil el recomano per a este estiu, igualment d'altres seus, si vos agrada patir clar.

La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer

2009-07-07T10:54:00.005+02:00

7 de juliol de 2009

Senyoreta Assumpta:
Av. Vincent Van Gogh
Reus
Tarragona

Estima senyoreta Assumpta:

Quan el senyor Jesús M. Tibau ens va proposar triar un llibre per participar en el 100è. joc literari del seu blog, vostè va proposar aquest. La pista de la foto de la patata va ajudar molt, però en un primer moment, i no havent sentit a parlar mai d'aquest llibre, ens va sorpendre molt a tots l'esmentada foto.

Ja només llegint el títol crida molt l'atenció. I després de la seva recomanació vaig demanar-li si em podia deixar el seu exemplar. En aquest temps de crisi els diners per gastar en oci van escassos. Degut al mal funcionament del servei postal entre Reus-Tarragona, vam decidir organitzar una trobada per poder rebre l'esmentat llibre. Però degut a qüestions personals la visita no s'ha pogut portar a terme, així que em vaig decidir buscar-lo per altres vies. Li agraeixo de tota manera la seva disposició a deixar-me'l en prestec.

Li escric per comentar-li la meva opinió sobre el llibre, després d'haver-lo acabat anit amb un somriure als llavis. Al principi em va costar una mica agafar-li el ritme, ja que a l'estar escrit en forma de cartes mareja una mica. Però un cop agafat el ritme ja no costa gens de llegir. La història que es cou pel rerafons és molt i molt trista, però l'autora se n'ha sabut sortir molt bé i aconsegueix fer riure al lector. Tots els personatges són peculiars i encara que tenen una vida molt plàcida en una illa, tenen una gran activitat social. I això és el més important del llibre, la base sobre la que gira tota la història. Tampoc li explico gaire, havent-se'l llegit sabrà de què li parlo. Coincideixo amb la seva explicació. Encara que de vegades he d'apuntar els personatges que surten a les noveles que llegeixo, aquest cop no m'ha calgut. Tots tenien una personalitat clarament definida i en aquest sentit no m'he perdut. Ah, i remarcar també l'entranyable que eren tots, fins la més repel·lent. Remarcar que potser va decaure una mica la història quan degut a la malaltia de l'escriptora, va haver de continuar la seva neboda escrivint, però encara així és una història bonica.

Em despedeixo agraïnt-li de nou la seva recomanació literària.

Una abraçada,

bajoqueta

pd: m'han encantat els "pd" ja que en una carta sempre queda alguna cosa per dir quan acabes d'escriure-la, veritat?

TELEGRAMA D'ÚLTIMA HORA

Han recomanat aquest llibre també: Mireia i Kweilan

Set dones i un home sol - Víctor Alexandre

2009-07-04T09:00:00.000+02:00

Fàcil d'endevinar sense haver llegit res de què va. Set dones, un home i moltes històries per contar. Unes dones que tenen o han tingut relació amb l'home en qüestió, conten coses sobre ell i la seua relació amb cadascuna. Poc a poc, van definint al personatge masculí, al qual anem coneixent pel que elles conten.

Té un estil molt ràpid i que enganxa. Ens ensenya altres maneres de viure a part de les convencionals, parla de l'amor a moltes bandes i de com intentar sortir-s'en al cap i a la fi, sense rebre gaire de situacions compromeses.

M'ha agradat com l'autor ha donat a vida a totes les dones que surten a la història, i que es van despullant, potser per sentir-se millor, o potser per què necessitaven dir el què pensaven.

1984 - George Orwell

2009-06-27T09:30:00.001+02:00

LA GUERRA ÉS PAU

LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE

LA IGNORÀNCIA ES FORÇA

L'altre dia, llegint al blog de la xica de ses illes, Caterina, m'entero que aquest llibre compleix 60 anys. L'havia llegit fa uns quants anys i ja em va impactar bastant. Però esta segona vegada, ha estat pitjor del que jo recordava, o també potser que jo estava més sensible. L'he trobat esgarrifós i totalment apocalíptic.

Vivim en un món on de vegades la intimitat no està garantida. No tenim una pantalla que ens vigila, però estem continuament observats. En este moment mentre jo escric això, algú pot estar xafardejant pel meu ordinador, sense jo saber-ho, i vore des de casa seva quines paraules estic teclejant. Dimarts, algú va poder averiguar que vaig anar a comprar una magnífica coca de Sant Joan, i que vaig pagar en tarjeta. Uns senyors que tenen accès als meus comptes, saben quins ingressos tinc, en que em gasto els diners, etc. Quan entro a una pàgina web, el meu ordinador registra què estic mirant. Rebem un tipus de publicitat segons els nostres gustos, sense que nosaltres haguem dit res, i al nostre nom, com ho saben? Ens passen anuncis per la televió perquè comprem coses que no volem. En casos de grans desgràcies, les cadenes, ens poden influenciar en la nostra opinió d'un tema determinat, posant-mos durant hores i hores les mateixes imatges perquè pensem una cosa o una altra. El nostre càstig, deixar de ser lliures si ens despistem una mica. No rebem càstig físic com Winston, el protagonista del llibre, però a canvi deixem de ser dones i homens anònims per uns moments. El pitjor de tot és que per uns quants diners, algú és capaç de vendre la seua vida 24 hores, en el programa en que es va basar este llibre. I a sobre ho fan voluntàriament. Ai si George Orwell, aixequés el cap, no se que en pensaria de vore la seua novela feta més realitat dels que alguns voldríem.

La soledad de los números primos - Paolo Giordano

2009-06-24T10:00:00.000+02:00

L'agafo en ganes, és lo llibre que me vaig triar per Sant Jordi. Al principi me costa enganxar de què va. El deixo una mica abandonadet. Continuo, i en dos dies me l'acabo, després se'm fa més amè.

És una història trista, no mos enganyem. No per plorar, però si per sentir una mica de llàstima pels personatges. Pensava que m'agradaria més la veritat, però m'ha costat trobar-li una mica el què. Potser una segona relectura d'aquí un temps em faci llegir-lo en més ganes. Els personatges tenen un passat que els marca, i l'autor se'n surt bastant bé, però podria haver aprofundit més. Potser he trobat a faltar això, un aprofundiment en los personatges, que potser l'autor volia deixar-ho més a l'aire perquè cadascú s'ho imaginés.

A part, del títol, de la soledat dels nombres primers, jo hi afegiria, els pols iguals es repeleixen.

Un any de contes

2009-06-19T09:33:00.003+02:00

*
*

Per què a molta gent li agrada escriure i no té on publicar-ho, per què hi ha molta gent que necessita expressar-se, vaig engegar una iniciativa que no sabia si arribaria a funcionar. I de moment està tenint molt bona acollida com molts de vosaltres sabeu: 365 contes.

Moltes gràcies als que ja heu enviat el vostre conte!

365 dies de contes, contes que han de tenir com a màxim 365 paraules.

Si us agrada escriure, trobareu les instruccions ---> aquí

El xinès - Henning Mankell

2009-06-15T12:00:00.000+02:00

Quan entrem a un restaurant que ja coneixem, sabem una mica el que menjarem. Fins i tot arribem anar molts cops per un determinat menjar que tenen allí. I quan arribes i resulta que han canviat d'amos i ja no tenen la mateixa carta, encara que la que hi ha és millor, te sents com a decepcionat. Així m'he sentit jo una mica amb este llibre. Esperava trobar una història de "más de lo mismo" i com no l'he trobat m'he decepcionat.

Ja vaig llegir una mica que era diferent d'altres seus. Però no me pensava que tant. Com sempre hi ha un cas per resoldre, això sí, però la manera d'arribar al final ha estat molt diferent de les altres vegades. La història està bé, però pel meu gust massa històries dins de la mateixa història. Patiment hi ha molt, i com sempre la protagonista (que este cop és una dona), li passen coses increïbles i se veu implicada al mig de tot. Molta crítica al capitalisme i a l'explotació. Suècia-China-Àfrica-Amèrica, que no tenen gaire a vore entre ells, són protagonistes del llibre.

No vull donar una mala impresió del llibre ni molt menys. Si no hagués llegit res més de l'autor segur que m'hauria agradat molt més. Però com jo volia un bocata calentet de formatge fos, i m'han posat un de pernil m'he decepcionat :)

Aigües fondes - Francesca Aliern

2009-06-07T12:00:00.002+02:00

Potser lo que ara vos contaré vos farà gràcia, però fa molt de temps, per mi era així. Més tard vaig descobrir que anava molt equivocada. Pensava que los autors locals, que no eren coneguts per tothom no eren "escriptors de veritat". Veia que ningú en parlava fora del lloc d'on èren, ni tampoc se'n feia gaire ressó. Per sort amb lo pas de temps, he descobert que hi tant que són escriptors i moltes vegades grans escriptors! Hi ha grans històries que no arriben a molta gent, i sap greu que este tipus d'autor no tingue l'oportunitat d'ensenyar la seua obra i que tothom la conegue. Per això avui vos recomano una autora de les Terres de L'Ebre.

A Francesca la vaig conèixer amb la novela "No llores Laura", i a poc a poc he anat llegint quasi tot lo que ha escrit. Ja a "No llores Laura", basada en una història real, vaig vore que los personatges tenien molt a dir i a expressar. Amb la resta també vaig tenir la mateixa sensació, que los personatges se movien per dins la història, que semblava que tenien vida pròpia. No trobareu personatges inventats i que no pogueu comparar amb ningú més, tots poder ser algú conegut: el veí, la dependenta de la botiga, l'home aquell que vos creueu pel carrer...

"Aigües fondes" crec que ha aconseguit treure de l'autora un gran nivell de maduresa que potser no es nota tant a les altres noveles. La història en sí no és cap cosa nova, és la vida d'una dona a qui no tenen en compte, i que malviu com pot al costat d'un home que no l'estima. Potser m'ha semblat més propera en quant a l'entorn, ja que he viscut alguns fets històrics que es detallen. I també perquè la protagonista ens parla de coses que veiem al nostre entorn. En molts moments voldries arreglar-li la vida, de tant com fa patir.

Personalment, la millor de les seues noveles fins ara. Encara en tinc pendent dues, però puc dir que "Aigües fondes" no l'olvidaré durant un bon temps.

"El seu va ser un casament de conveniència. La saturació en rebre consells, reflecions, maneres goludes de mesurar la vida d'una forma trivial, basada en el poder econòmic, el benestar i la seguretat que donava un bon partit, la van decidir a fer el gran pas".

Francesca Aliern

Vídeo entrevista ---> aquí

Xerta, riu Ebre, 24/06/08

L'home manuscrit - Manuel Baixauli

2009-06-02T10:00:00.000+02:00

* *

No me'n fio molts cops dels premis literaris, i potser per això el vaig deixar anar passant quan el tenia a les mans. No sabia de que anava la història, normalment no llegeixo gaire de que va lo llibre fins que ja l'he pogut llegir. L'he llegit en dos dies, no vos dic res més.

Una gran sorpresa d'història, no puc comparar-lo a cap altre llibre llegit que jo recorde. Una història dins d'una altra història... Un llibre que crec que o entres a la història i t'agrada, o bé t'en quedes a banda i no saps de què està parlant l'autor.

No vos contaré gaire la trama per què és un llibre amb petites sorpreses. Una estructura diferent i una mica oberta, que no vos podeu quedar adormits mentre el llegiu. Es pot parlar de moltes coses de la novela, però encara estic abrumada per tantes coses que m'ha transmés, i prefereixo que aneu descobrint tot lo que llibre dóna de si.

Vos recomano vore l'entrevista després d'haver-lo llegit, ja que m'entre lo llegiu crec que és important tenir lo vostre punt de vista.

Entrevista al programa L'hora del lector ---> aquí

parlar per no callar

2009-05-29T09:43:00.008+02:00

DECÀLEG PER GUANYAR UN PREMI LITERARI

Conèixer a molta gent que estiguen posats en el "mundillo", i si és possible que formen part del jurat.
Si és possible millor ser una persona coneguda d'algun àmbit literari, de premsa, ràdio o televisió.
Escriure una història del que sigue, no importa la temàtica.
A la història s'ha de deixar ben clar qui és l'autor, per què encara que se presente en pseudònonim, lo jurat ha de poder vore clar qui presenta la novela en qüestió. Intentar parlar d'un mateix per remarcar-ho molt més i que no hagin dubtes d'autoria.
Per poder captar l'atenció d'algun membre del jurat, millor contar coses sobre ell o ella. Vivències en comú, trobades en actes culturals i sobretot repetir-ho varis cops durant la història.
Molt important també, remarcar que es coneix l'obra de l'autor que fa referència al premi. Si ens presentem al "Premi Pepito Pérez" per exemple, anar deixant cites seues per tota la història. Igual que al punt "5", si és necessari, repetir-ho varis cops perquè no passe per alt.
Aprofitar per fer publicitat de marques conegudes de l'ambit territorial, igual si el llibre guanya les marques ens envien mostres d'alguna cosa.
Averiguar si el premi a que mos presentem té previst, un cop anunciada la decisió del jurat, publicar abans de Sant Jordi, sempre ens assegurem tenir èxit aquell dia.
Si tot funciona i el nostre llibre (del qual no importa la temàtica, i si és millor o pitjor que la resta dels altres escriptors), i arribem a estar lo dia de Sant Jordi signant llibres, intentar fer una bona campanya publicitària. La gent comprarà igual tant si és bo o no el llibre. Com que no haurà temps per ser recomanat o no per la gent que l'ha llegit, el llibre se vendrà igual, i fins i tot pot arribar a ser número a la llista de vendes d'aquell dia.
Si és compleix fins al punt nou, a gaudir del premi i sinó tornar-ho a intentar en un altre.

nota de bajoqueta: si algú es dóna per al·ludit o al·ludida per este escrit, potser és que la cosa ha sigut molt descarada.

endevinalla del dia: Veuràs que sóc cosa tan especial que,només en dir el meu nom,de segur que em trencaràs.

El fred modifica la trajectòria dels peixos - Pierre Szalowski

2009-05-26T09:00:00.001+02:00

* *
Un dels regals de Sant Jordi.
*

Llibre típic per regalar a Sant Jordi. Una gran frase per títol que te fa pensar i encara et fa tenir més ganes de llegir-lo.

Un llibre molt facilet de llegir i amb molts missatges per darrera. Una mica massa senzill per mi que últimament m'agraden coses més treballades. Divertit a estones i dur d'altres, la vida dels personantges que hi surten no és gens fàcil de vegades. Alguns cops massa utòpic per al meu gust. Però encara així recomano llegir-lo, és per passar un bon ratet.

Vos deixo un vídeo que me va passar "la panxudeta" (apodo que li he posat en tot lo carinyo del món).

Vídeo promocional

El sabor de los días - Juanan Urkijo

2009-05-19T22:00:00.000+02:00

* *

Descubrí a Dédalus leyendo su blog "El Alféizar", y ya en un primer momento me cautivó su manera de escribir, eligiendo al mismo tiempo los preciosos dibujos o cuadros para ilustrar sus textos. Hay que reconocer que hay gente que sabe elegir las palabras justa para describir algo, y él lo consigue. Pasado un tiempo, anuncia que publica una novela. La quiero y me la compro en pocos días. Si lo que hay en el blog me cautiva, mucho más lo hará algo escrito en papel. Leo que esta historia estuvo bastante tiempo en un cajón, me alegro de que la dejara salir.

Evidentemente no me ha decepcionado. Todavía estoy despidiéndome del protagonista y de la historia que durante unos días me ha acompañado.

"Avanzaba la tarde y Terenci Poquet se distraía en la terraza de su ático, capeando el frescor del invierno mediterráneo. Errabundo, con la mirada ausente, regresaba a Marmaials: aquella mancha de ladrillo y asfalto, encrucijada de autovías y líneas férreas que era su pueblo; una mota insignificante del mapa, y sin embargo, el lugar sórdido y tristón en el que se perpetuaron sus peores días."

Juanan Urkijo

Terenci Poquet, llega a Barcelona para supuestamente estudiar y presentarse a unas oposiciones. Y su vida coge sabor a todo y a nada al mismo tiempo. Recluido en su ático deja pasar los días con un poco de estudio y un poco de no saber hacia dónde ir. Busca cosas a las que agarrarse. Un personaje de carne y hueso que yo a veces juntaría con Mònica la protagonista de "Una dona incòmoda". A Terenci lo quieres a ratos y otros le dirías que no va bien, que tiene que cambiar su manera de hacer las cosas. Pero lo más importante, es que le coges cariño, y me repito, pero yo si no me creo a los personajes o no les cojo cariño, me dan ganas de cerrar el libro. En cuanto a la prosa, un gran dominio del lenguaje que ya muchos querrían tener. Un punto de ironía justa en algunas cosas de las que no desvelaré el secreto y en algunas acciones de Terenci.

No os cuento nada más, os invito a leerlo. Lo podéis comprar por Internet ---> aquí

Esta entrada ha sido escrita en castellano para que el autor pueda entender todo, os agradecería que los mensajes también fueran en castellano, aunque sé que algo entiende en catalán.

Rebeca - Daphne du Maurier

2009-05-15T10:00:00.000+02:00

Daphne du Maurier es famosa entre d'altres per esta novela. Y també de "Los pájaros". Totes dues portades al cinema per Alfred Hitchcok.

L'altre dia i remenanant per casa ma mare, vaig fer una tria de llibres per emportar-me i rellegir. Este llibre corria per casa ja fa molt de temps, i lo vaig llegir varis cops. I sempre m'ha sorprés. Pateixes amb la protagonista i amb les situacions que viu. Un llibre dels d'abans, però que pot agradar avui dia.

Com sempre no explicaré gaire de que va, perquè és un llibre amb misteri i amb secrets. Penso que sempre és millor no desvetllar res i que cadascú descobreixi la història per ell o ella mateixa.

Un trosset de la película ----> aquí

"Si pudiera inventarse algo - dije impulsivamente- para embotellar los recuerdos, como los perfumes... Para que no se disipasen, para que nunca pudieran ponerse rancios. Cuando quisiéramos, podríamos destapar el frasco y sería como vivir de nuevo el momento guardado."

Daphne du Maurier

Ebre Blook, Relats d'aigua dolça al Serret blog

2009-05-11T12:00:00.000+02:00

Un conjunt de contes de gent de la meua terra recollits pel "Serret Llibres".

M'agraden els contes per descansar de llegir novela. En el conte tot està reduït, i de vegades sense divagar es diu molta més cosa. Intensos, parlen de temps passats, històries reals e inventades.

Los autors són (si cliqueu sobre lo nom anireu al seu blog o a informació sobre l'autor, si és que tenen, si algú en sap algú més agraïria que m'ho fessiu saber):

Francesca Aliern
Jordi Andreu Corbatón
Susana Antolí
Teresa Bertran
Pere Casanovas
Glòria Fandos
Joan M. Garcia
Maria Lluïsa Gascon
J. Carlos Gil
Albert Guiu
Silvestre Hernández
Josep Igual
Maria-Josep Margalef
Laura Mur
Vicent Sanz
Emigdi Subirats
Jesús M. Tibau

M'ho he passat bé llegint-los ja que cadascú té lo seu encant especial. I lo més agradable és que estan escrits amb el cor, ja que no tothom que ha publicat lo seu conte es dedica a escriure professionalment, i això té molt més valor per mi. No diré quin m'ha agradat més ja que tots tenen una part dels qui l'han escrit.

Esperadme en el cielo - Maruja Torres

2009-05-08T10:00:00.001+02:00

Maruja Torres va guanyar lo premi Nadal amb esta novela. Irònica i divertida, una aposta per no caure en la tristesa quan els que estimem ja no estan. Una dona esbojarrada com és la Maruja, que vol recordar a dos amics que no estan al seu costat però que els té molt presents cada dia. Crec que a tothom li agradaria que li escriguessen un llibre així. No és dels millors llibres de Maruja, però se llegeix molt bé. Considero que ha fet teràpia escribint este llibre i li ha anat molt bé, ja que a sobre li han donat un premi.

En quant als premis literaris:

Considero a la Maruja una gran professional, i això no és cap crítica a ella ni molt menys, sinó als organitzadors dels concursos literaris. Se "suposa" que los escriptors que obten a un premi literari ho fan amb un pseudònim, se "suposa" ja dic. I què passa quan llegeixes la història i ja saps qui està escribint-la, i és tant evident de qui parla, amb noms i cognoms, i encara que amaga lo seu nom amb un fàcil pseudònim no pots equivocar-te de qui l'ha escrit? Lo jurat se "suposa" que hauria de fer alguna cosa, no? Bé, ja ho han fet, li han donat lo premi sabent a qui li donaven :)

L'aniversari robat - Frederic Mayol

2009-05-04T09:00:00.000+02:00

*
Edat recomanada: a partir de 12 anys
*

*

Gràcies al món dels blogs, he pogut conèixer a alguns escriptors, que potser d'una altra manera no hauria conegut, i de pas poder llegir los seus llibres. Com en d'altres, després d'un temps de seguir-los amb lo que escriuen al blog, he tingut curiositat per poder llegir-los en paper.

Al blog: "Un Salt al món", trobo un llibre del qual ja m'agrada la portada, i encara que és literatura juvenil tinc curiositat per llegir.

Crec que "L'aniversari robat", té los ingredients per agradar a la gent de l'edat a qui està dirigit lo llibre. Jo recordo que vaig començar a llegir de ben petita, i segur que esta història plena d'intriga m'hagués fet llegir-lo ràpidament. Lo protagonista viu en una nit uns quants fets que el porten a recuperar lo seu aniversari.

Divertida i original.

104è joc literari

2009-04-30T11:57:00.003+02:00

L’època que més li agrada és l’estiu. No ha d’anar a l’escola i pot gaudir d’hores i hores envoltada de llibres. Als matíns esmorza i surt corrent cap al bosc que hi ha al costat de casa. S’hi enfila, i pot passar allí hores i hores. Els seus pares ja saben on trobar-la a l’hora de dinar.
Remuguen sempre, i cada dia li diuen que hauria d’anar a jugar amb els amics enlloc d’estar sempre llegint. Però ella troba molt avorrit anar a jugar. En un llibre troba tota la diversió que busca. Cada dia una història nova la porta a llocs on mai ha estat, i s’imagina que viu les aventures que viuen els protagonistes. Cap joc pot substituir això.
*
*
*

*
*

Este és lo relat amb lo que participo al 104è. joc literari que ens proposa cada mes Jesús M. Tibau al seu blog "Tens un racó dalt del món".

Una dona incòmoda - Montse Banegas

2009-04-27T09:00:00.001+02:00

"De fet no recordo quan vaig començar a fumar. Devia tenir uns tretze anys. I ben bé tampoc no en sé el perquè. Suposo que vivint en un poble, arribada l'adolescència fumar era com una mena de ritual de maduresa. Els joves de les tribus africanes s'endinsaven a la jungla en començar la pubertat, nosaltres modestament entràvem a l'estanc."

Montse Banegas

La primera novela d'esta escriptora de Flix. La vaig conèixer al programa "L'hora del lector" i me van fer ganes de llegir lo seu llibre.

Ha creat un personatge que ens creiem, que li ha donat vida i respira per si sola. I això és molt important quan llegeixes una història. Mònica, la protagonista, viu una mica al marge de tot. Les normes que segueix no sempre són les mateixes que segueixen los que l'envolten. I si ella ho fa en algun moment, és per pura conveniència. És un personatge ple de contradiccions i que sobta les decisicions que molts cops pren. Viu una vida no gaire ortoxoda, en la qual lluita al cap i a la fi per anar tirant endavant i intentar encaixar en algun lloc, cosa que no aconsegueix gaire.

Crec que esta escriptora promet, ja que si aconsegueix transmetre tantes coses en la seua primera novela, segur que amb la pràctica escriurà una altra molt millor.

Vídeo de l'entrevista a l'autora a L'hora del lector a TV3

Blog d'Una dona incòmoda

*

Llibres Sant Jordi 2009

2009-04-24T11:11:00.004+02:00

Espero que ahir tots haguesseu passat un bon dia. Amb molta calor inclosa evidentment. La meua pell-vampiro va canviar de color i tot amb tant de sol! :)

No va ser un dels millors Sant Jordis que he passat, però tot no potser sempre i una ja s'ha ressignat a que lo cos no respon. Un altre any amb més forces podré donar mil voltes i poder vore molts més llibres.

Vos deixo la foto dels que vaig comprar i ens van regalar a bajoqueto i a mi. Los de dalt són meus i los de baix seus. La veritat és que només me'n vaig comprar un, la resta són regalats, així que estic molt contenta de tenir una pila de llibres pendents. I bueno... la rosa també la vaig tenir... però ja se sap que per algú com jo primer són los llibres...

De Sant Jordi a Sant Jordi

2009-04-18T09:46:00.005+02:00

Ja arriba lo dia esperat per molta gent. Per una part los de fitxar i regalar una rosa i un llibre per obligació, i per una altra, los altres que mos agradaria que tot l'any lo carrer estés tant ple de llibres i roses.

Algunes recomanacions que m'han demanat. Bàsicament alguns són llibres que he llegit durant lo passat any.

Per als que los agrada llegir poc, i amb llibres de més de 100 pàgines ja los dóna un telele:

Per als que no volen llegir res d'autors vius, i prefereixen autors que ha llegit molta gent durant anys i anys:

Per als que volen llegir llibres sorprenents i que no estan a la llista dels més venuts:

Per als que los agraden les històries amb un cas per resoldre, recomanaria:

I per a fer un regal amb mala llet i que lo tinguen a la tauleta per nits d'insomni:

"La consciència que crema" d'Eudald Carbonell

El joc de l'àngel - Carlos Ruiz Zafón

2009-04-15T10:00:00.000+02:00

Fa quasi un any estava mirant per la tele com ensenyaven l'ambientillo de Sant Jordi per les Rambles i lo centre de Barcelona. D'entre lo munt d'escriptors que havien signant lo seu llibre, va haver un que va ser dels més sol·licitats. I a mi, ho reconec, me va fer ràbia. Molta ràbia ja que hi ha milers d'escriptors que han escrit una bona història i ningú ha apostat per ells i per fer-los una campanya publicitària tant bèstia com al Zafón. Però estem a una societat on los diners ajuden, i molt!

Vaig llegir ja fa anys "L'ombra del vent". No em va treure la son, però lo vaig trobar entretingut i es va llegir bé. I me vaig negar a llegir este per protestar per lo gran interès mediàtic que va despertar sense haver-se'l llegit ningú.

Però un dia estava a la biblioteca i vaig sentir que lo llibre me cridava. Me'l vaig emportar a casa, i lo vaig deixar allí pensant que si tenia temps lo llegiria i sinó no. I quan al final vaig obrir-lo ho vaig fer tota reticent. M'havien parlat bé i malament del llibre, a parts iguals quasi. Però jo volia tenir la meua opinió. I vaig començar-lo, però confesso que amb reticiències. I ressonant-me a dins totes les males crítiques del llibre. Que si l'escriptor escriu molt malament, que si la història és avorrida, que està escrita a corre-cuita perquè s'havia d'entregar a l'editor abans de Sant Jordi....

De cop i volta, m'adono que estic a la pàgina 100, com aquell que no vol la cosa. I vaig passant pàgines sense adonar-me. I quan vull parar ja estic dins de la història i no puc deixar-lo. I noto que tanco més la tele i me poso més ratets a llegir. I bajoqueto, que tot ho sap, i s'adona de la meua dèria llegidora, me diu: "ui, este llibre t'agrada que te l'estàs llegint molt ràpid". I vull parar i criticar-lo, perquè per això l'havia començat i no puc. I quan quasi falten 100 pàgines per acabar m'adono que vull arribar al final i saber que li passarà al protagonista, i ni molt menys vull parar de llegir. Veig coses que se podrien millorar, però encara així em sento atrapada.

No estem davant d'un gran escriptor que escrigue obres per erudits, ni tampoc lo seu estil és digne d'estudiar-lo. Però sap explicar una història, a poc a poc, sense fer grans flasbacks, però de vegades ja va bé llegir algo planer. I potser per això enganxa a tanta gent, perquè ja tenim prou coses complicades a la vida com per complicar-la més.

I amb això me faig unes reflexions. Los llibres ens enganxen o no, no només per com estan escrits o per la història, també ajuda lo nostre estat d'ànim. No se pot lluitar en contra d'una història que ens atrapa i no ens deixa sortir. I sobretot una gran màxima que tinc gravada al cap sempre: NO DIGUES MAI D'ESTA AIGUA NO NE BEURÉ.

Reconec que he caigut en la temptació i no me n'arrepenteixo, tot lo contrari.

El poder en la sombra - Robert Harris

2009-04-07T19:00:00.000+02:00

$ *

D'este escriptor ja vaig llegir fa temps dos dels seus llibres. És un escriptor que definiria que té "un saber estar". No sé si me sabré explicar. Cada llibre té lo seu lloc, en un gènere, en qualitat i en nombre de lectors. Crec que ell aconsegueix centrar-se en lo són los seus llibres, ni més ni menys. No és un gran erudit, però aconsegueix que vaigues passant pàgines sense adonar-te. Un estil coherent i amb grans moments de misteri.

En este cas deixa el món dels romans i passa a temps més moderns. Però com sempre parlant de poder i corrupció. M'ho he passat bé llegint-lo i patint amb lo protagonista.

Orlando - Virginia Woolf

2009-04-01T12:00:00.000+02:00

*
Este llibre va ser lo que vos vaig proposar que endevinesseu l'altre dia.
*

Tenia curiositat per llegir-lo ja fa temps, però Virginia Woolf no es llegeix fàcilment. Al final un dia me vaig decidir, i no m'he arrepentit. Crec que és lo llibre de Virginia Woolf amb que més es pot riure. Té moments de tot, i entre tot lo desgavell de la trama trobareu moltes crítiques a l'educació i la manera de compartar-se de les dones d'aquella època. Una novela d'aquelles que parla de fa molts molts anys, però que continua vigent encara avui dia.

Ja en tenim 30! - Eva Santana

2009-03-31T09:30:00.000+02:00

* *

Un llibre de noies totalment, i avui si que ho dic de veritat :)

Una història ràpida i àgil, de vegades divertida per l'absurd de les situacions. Més que les vivències de gent d'edat similar, sembla un conjunt d'anècdotes d'amigues seues. No és una obra que passarà a la posteritat, però és graciosa de llegir.

Recomano molt més "Ja en tinc trenta!" de Jordi Silva, que també va ser portada al teatre i dirigida per Àngel Llàcer. Molt més divertida i no tant previsible com esta. Ja en parlaré un altre dia.

Un llibre per passar lo ratet, res més.

Ulls verds - Marc Pallarés (comentari Sandra)

2009-03-24T08:39:00.006+01:00

Avui la que vos recomana lo llibre no és bajoqueta, és algú que li ha agradat tant que em va demanar que li publiqués el que ella havia sentit al llegir-lo. I espero que lo gran èxit que tindrà lo seu comentari li faigue plantejar-se, com li dic cada dia, a obrir-se un blog :) Ella és: Sandra, i que molts la coneixeu perquè corre per aquí. Felicitats pel teu primer comentari sobre un llibre!

*

*

ARA QUE S’APROPA SANT JORDI…

No és fàcil descriure la sensació que vaig tenir quan vaig acabar de llegir aquest llibre. El tenia a les mans i no volia guardar-lo a cap prestatge, així que vaig decidir deixar-lo a la tauleta de nit per tornar-lo a rellegir, perquè m’ha arribat al fons com ben pocs llibres ho han fet.

Crec que és una novel·la magnífica, no tant per l’argument com per la manera de narrar, dit d’una altra manera, per la tècnica i sobretot per la sensibilitat dels personatges (si la llegiu mai més oblidareu en Maties, la profunditat d’aquest personatge és tan gran que fins i tot arribes a pensar que surt de la novel.la i que el veus a casa teva).

Tal com avança vas posant-te en la pell de la història i, he de dir-vos, que els darrers capítols destilen una sensibilitat que crec que està a l’abast de molts poc escriptors!

*
L’acció arrenca en el 1939, però a poc a poc ens transporta per tot el transcurs vital del protagonsita, ja que abarca 50 anys de la seva vida, i això és el més important de la novel.la: ens explica les relacions entre pares-fills, entre germans, entre amistats etc. I un altre element interessant és com contraposa dos tipus de societats, la d’aquí i la de Mèxic.

El més destacable de l’estil és que l’expressió és ja per ella mateixa bellesa – en alguns moments sembla que en lloc de prosa llegeixis poesia.

A la trama, ben trenada –i que concentra l’atenció sensorial i afectiva del lector-, i a una caracterització molt aconseguida dels personatges hi hem d’afegir les subtileses narratives, que es transmeten amb una gran economia expressiva, amb unes frases sòbries i triant els fets significatius, amb un domini fabulós dels canvis de les situacions immediates a les generals.

*
En definitiva, ULLS VERDS és una de les novel.les que he llegit que més m’han agradat i que us recomano a tots, siguin quins siguin els vostres gustos literaris, perquè us farà reflexionar i qüestionar-vos de com són les relacions que teniu tant amb l’entorn com amb les persones que el conformen.*

Firmin - Sam Savage

2009-03-22T09:00:00.000+01:00

Un llibre que a la portada té una rateta que llegeix un llibre, crida l'atenció. I ja et comences a inventar una història del que serà.

Una història de lectura fàcil que em va fer riure alguns cops i sentir-me trista d'altres per com podem arribar a ser de cruels los humans.

"Estoy tratando de contarle a usted la verdadera historia de mi vida y, creáme, no es nada fácil. Ya me había leído gran parte de los libros de debajo del rótulo de FICCIÓN cuando empecé a barruntar lo que significaba tal palabra y la razón de que algunos libros estuvieran ahí colocados, debajo de ella. Hasta entonces había creído estar leyendo la historia del mundo."

Sam Savage

De vegades ens dóna consells sobre la vida, i realment ens olvidem que qui parla és un ratolinet.

"La vida es breve, pero, aun así, siempre podemos aprender un par de cosas antes de la traca final. Una de las cosas que tengo observadas es que los extremos se tocan. Los grandes amores se transforman en grandes odios, la callada paz deriva en estrepitosa guerra, el tedio infinito genera enorme exitación."

Sam Savage

Original, irònic, divertit, però trist al meu parer. Però segur que algú lo trobarà una mica més alegre. La veritat és que esperava una mica més després d'haver sentit a parlar bastant d'ell.

Col·laboració al 100è. joc literari

2009-03-17T22:30:00.002+01:00

El blog Tens un racó dalt del món, arriba avui al 100è. joc literari, i per a celebrar-ho, em plau col·laborar amb el següent text:

"Ell - perquè no hi podia haver cap dubte sobre el seu sexe, per bé que la moda de l'època el disfressava en certa manera- es dedicava a llescar el cap d'un moro penjat a la viga travessera. Era un cap de color de pilota vella de futbol i, si fa o no fa, tenia la mateixa forma, tret de les galtes enfonsades i un ble o dos de cabells ressecs i aspres, com els pèls d'un coco"

Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret que heu d'endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo estes pistes que tenen a vore amb el nom i cognom de l'escriptor, on va néixer i el títol de llibre (estic generosa, eh?).

Les instruccions per a participar en este joc ----> aquí.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments incials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau decicat.

No s'accepten suborns per menys de bitllets de 100€

La remor de les onades - Yukio Mishima

2009-03-15T09:00:00.000+01:00

* *

"Es va sentir una ràfega de vent que va sacsejar les branques dels pins. El vent va arribar fins al fons de la casa del déu i va produir un soroll solemne. El jove va tenir la sensació que el déu del mar havia acceptat la seva pregària"

Yukio Mishima

Com diu a la tapa del llibre: "la més gran història d'amor de la literatura japonesa". En part estic d'acord i en part no. Un llibre que parla d'amor, però també de les costums i el dia a dia d'un poble de pescadors. Ens explica també com la gent viu seguint el curs de la natura, no anant contra ella. Ens fa una descripció de l'illa on viuen els personatges, una illa abrupta però que és on més los agrada viure, ja que molts no coneixen res més. Hi ha un personatge de referència que és qui viu durant una part de l'any fora de l'illa, però tampoc explica gaires novetats de com se viu a la resta del país.

En la traducció s'han permés diferenciar lo parlar de la gent de l'illa amb articles salats, cosa que em va impactar al principi, però ho vaig trobar original.

Facilet de llegir, i encara que de vegades hi ha trossos que sobta com es desenvolupa la trama ja que no saps per on vol anar l'autor.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona. *

Sorres blanques - Jordi Coca

2009-03-13T09:31:00.001+01:00

* *

L'autor ens porta a un món on estan les oportunitats que van ser i les que no van ser. Moltes històries en una d'una protagonista que no sap si ve o va.

Davant d'un encreuament de camíns hem de decidir, però ella no tria cap, es decideix per tots. Explicat de manera original, costa de vegades saber que és lo real i lo que és inventat. Una novela molt més madura que d'altres que he llegit d'este autor.

*
A mi em va agradar, però reconec que de vegades sembla que no porta a cap lloc i podem pensar de deixar-lo de llegir.

Jocs literaris de Jesús

2009-03-10T11:33:00.002+01:00

Els jocs literaris de Jesús M. Tibau, als quals segur que heu participat molts de vatros, compleixen la 100è. edició. Per conmemorar-ho al seu blog Tens un racó dalt del món, ens proposarà el dia 18 de març un joc en el qual participaran molts blogs. I este ne serà un dels que participarà. Evidentment hi haurà regals. Així que animeu-vos a participar.

Esteu atents el dia 18 que hi hauran més pistes aquí i al seu blog.

Línea blava - Ramon Solsona

2009-03-06T09:00:00.001+01:00

*
*

Básicament llegir este libre va ser perquè quan viviem a Barcelona jo agafava bastant esta línea de metro. Me va fer gràcia ja només començar-lo, ja que lo que explica l'escriptor és lo que jo feia molts cops. Inventar-me les històries de la gent que m'acompanyava a un vagó. També me feia altres reflexions que vaig escriure un dia ----> Al metro.

Mai sabrem tot de les persones amb les coincidim pel carrer, al metro, al tren, al bus... només podem adivinar-ho en part o inventar-mos-ho. I això és lo que fa l'escriptor, imaginar unes històries per a les persones que van pujant i baixant del metro.

*

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

El festí de Babette - Isak Dinesen

2009-03-01T09:00:00.001+01:00

Un relat molt curt. Després de venir de llegir un llibre molt més llarg, este ha sigut "visto i no visto". El recomano encara així, i més per a la gent que li agrada llegir coses curtes. Encara que en un primer moment la història transcurreix en un ambient molt tancat i amb moltes normes establertes, després canvia totalment i es fa la llum.

I ara que estos dies estem d'Oscars, dir-vos que este relat va ser portat al cine i al 1.987 va guanyar el premi a millor película estrangera. No sempre m'agrada vore les películes dels llibres, ja que després t'emportes decepcions, però en este cas m'agradaria poder vore-la.

L'autora ja va dir la seua en un llibre i una película que tots reconeixereu en estes paraules:
*
"Yo tenía una granja en África, al pie de las colinas de Ngong"
*

El retorn del professor de ball - Henning Mankell

2009-02-25T09:00:00.000+01:00

Com sempre fantàstica la història i los personatges. M'agrada este escriptor per què als seus llibres a part de trobar una bona història de ficció, trobem crítiques a coses de la vida, en este cas al nazisme.

Quasi tots los seus llibres són una mica llarguets, però un cop et poses dins la història, aconsegueix que t'interesse i pateixes per tots, fins pel dolent que potser de vegades no és tant dolent. Posa també lo seu punt d'ironia, fins i tot, en moments que de graciosos no tenen res, i això m'agrada. També m'agrada que et creus als seus personatges, que són de carn i óssos.

El recomano com d'altres seus.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Concurs de relats breus de terror

2009-02-19T10:23:00.003+01:00

No tot és llegir a la vida, també podem imaginar les nostres pròpies històries. Així que vos animo a participar amb el Concurs de relats breus de terror que organitza Hespèria. Podeu vore les bases -----> aquí

I este és lo relat que jo he enviat:

Contava ma iaia que un dia a Horta de Sant Joan es va fer una aposta. Consistia en anar al cementiri de nit, i com a prova deixar un cordell lligat a la porta. I contava que un noi valent es va oferir a fer-ho. I que van passar les hores i no tornava a casa. I que tots cansats d’esperar van marxar cap a casa, pensant que els havia fotut lo pèl. I que al dia següent, un home va trobar el cos del noi penjat de la porta. Conten que amb els nervis de marxar d’allí corrent, va quedar enganxat a un clau de la porta. I pensant que l’estaven estirant els morts cap a dins del cementiri, va morir allí mateix de por.

I he llegit mal i m'he passat de mida, havien de ser 140 caracters, no paraules :) Així que he fet lo que he pogut però no tindrà lo mateix sentit.

Una aposta: anar al cementiri de nit i deixar un cordell lligat a la porta. Un noi valent s’ofereix a fer-ho, mai més torna.

Maria Mercè Roca

2009-02-11T12:18:00.004+01:00

A la majoria de dones ens agrada llegir coses escrites per dones. Potser ara lo sector masculí se'm tirarà a sobre, però sense generalitzar ni molt menys, crec que les dones parlem d'unes coses de les que los homens passeu de llarg a vegades. Amb això no vull dir que siguem pitjors ni millors, simplement és que som diferents en alguns aspectes de la vida.

Un bon dia a la biblioteca, ja fa anys, buscava alguna escriptora que me cridés l'atenció per llegir alguna cosa seua. Igual que d'altres de les que sentia parlar com Mercè Rodoreda, vaig sentir a parlar de Maria Mercè Roca. I poquet a poquet me vaig anar llegint tots los seus llibres. Lo primer que vaig llegir va ser "Temporada baixa", i ja va començar a enganxar-me. Quan trobes una escriptora així voldries tenir un llibre seu cada temporada per poder llegir. Com que no és possible l'únic que queda, en lo meu cas, i ja que me'ls he llegit tots, és fer una relectura d'algun dels seus llibres.

Sue Grafton

2009-01-30T11:12:00.005+01:00

Lo meu blog va començar a l'octubre de 2007, i des de llavors vos he anat recomanant llibres que he anat llegint. Però abans del 2007 havia llegit moltíssim, i crec que és moment d'anar fent repàs d'alguns autors que m'han fet passar unes bones hores.

Sempre m'han agradat les històries on hi ha un assassinat i s'ha de resoldre lo cas. Suposo que això em ve d'haver-me llegit moltes de les noveles d'Agatha Christie quan no era molt gran.

I com ja he dit moltes vegades, també m'agrada llegir llibres on el protagonista és lo mateix a totes les noveles de l'autor o autora. Tenim per exemple a Sue Grafton que té com a protagonista de les seues històries a Kinsey Millhone, una investigadora privada molt peculiar. Encara que té uns gustos i una manera de fer una mica estranyes, cau bé de seguida.

La particularitat de les noveles de Sue Grafton, és que cada títol comença amb una lletra de l'abecedari. De moment ja en té unes quantes. I com Noemí Pastor al seu blog, me pregunto: "sabent que ja té quasi 70 anys, tindrà prou temps per acabar l'alfabet?"

Los que esteu a Barcelona podeu vore-la a la trobada de "BcnNegra'09".

Els secrets de la reina - X. R. Trigo

2009-01-25T10:00:00.001+01:00

*
No coneixia a X. R. Trigo, però un dia vaig trobar per casualitat la pàgina web del llibre i em va cridar l'atenció. També m'agrada llegir històries que passen a la meua província, de vegades te canses de passejar sempre pels carrers de Barcelona o de passar pel pont de Brooklyn. I encara que Barcelona també surt a la novela, almenys la província de Tarragona també és protagonista. Quan de menuda anavem d'excursió en lo cole era típic anar al Monestir de Poblet, així que quan se descriuen coses al llibre sé de què parla.

Una història fresca i ràpida. Una base repetida a d'altres llibres: assassinat, informació que s'ha de descobrir, una parella d'investigadors, noi i noia com sempre. Encara que al principi m'ha fet pensar que estava llegint una altra història igual a d'altres. Però al final crec que l'escriptor ha innovat en algunes coses i m'ha fet entrar en la història amb facilitat i m'ho he passat bé llegint-lo. De totes formes deixa molts fils argumentals massa a l'aire...

Així que aprofito per fer propaganda del llibre i invitar-vos a la gent del nord a baixar a Tarragona per poder visitar lo Monestir de Poblet i lo seu entorn.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

La niebla - Stephen King

2009-01-18T11:45:00.000+01:00

Fa uns mesos se va estrenar la versió cinematogràfica d'esta història. És un conte, no una novela.

Stephen King el va escriure fa molt temps, i al fer-se famós ara l'ha pogut publicar. Potser en lo seu moment no hagués tingut un gran èxit, però ara al fer-ne la versió al cine ha tingut la seua oportunitat. Com sempre vaig llegir la història abans de vore la peli. No és una gran història, però ja mostra elements claus de les seues històries de terror. Com sempre jugant amb la por a l'inexpicable i a que ens envaeixin lo nostre espai i als qui més estimem.

Ahir vaig poder vore la película que per cert em va pareixer un desastre total. L'interpretació per part de tots los actors un desastre, la manera de reflexar algunes coses un altre desastre, los efectes especials més val no parlar-ne. Està clar que la base era un conte i no una gran novela, però l'autor va posar tots los elements per poder fer-ne una película amb una mica més de suc. I ja lo que me va posar de més mala llet va ser lo canvi que van fer del final respecte al del llibre. Jo si fos Stephen King los demandava :)

L'elegància de l'eriçó - Muriel Barbery

2009-01-15T09:30:00.001+01:00

Feia molt de temps que tenia este llibre a la llista de pendents. I més d'un cop lo vaig tenir a les mans, però sempre trobava algun altre que me cridava més l'atenció. I quan me decideixo a llegir-lo sembla que ja l'ha llegit tothom. I me fa por un llibre tant recomanat, no m'agrada saber de què va un llibre, ni cap opinió molt concreta. M'agrada ser jo la que me faigue una opinió pròpia, i llavors si que llegeixo o comento lo que li pareix a l'altra gent.

M'ha encantat lo sutilment que vas entrant a les històries de les dues protagonistes i al final quan deixes lo llibre les trobes a faltar. Quan me passa això, és que l'autor o autora ha fet molt bé la seua feina de descriure a uns personatges. Te'ls acabes creient i posant-te al seu lloc, tant que pots arribar a sentir pena o alegria per ells.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol

2009-01-11T11:48:00.008+01:00

*
*

Albert Sánchez Piñol, ja ens va portar a un món totalment surrealista a "La pell freda", i ara ho torna a fer en este recull de contes, on los seus personatges pateixen situacions cada cop més inversemblants i increïbles.

Fa molt temps vaig tenir l'oportunitat, junt amb més gent, de comentar lo seu llibre. I mai se m'olvidarà la seua manera de parlar i de vore lo món. Et fa pensar en lo que ell creu i critica. Potser per això ha arribat a tanta gent, les seues històries fan pensar, no et quedes només amb lo que llegeixes, has d'aprofundir. Potser demà olvidaré les històries que he llegit, però m'han fet passar una bona estona. Per què tant massoques com som els humans, mos encata delectar-mos en les penes dels altres.
*

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

El retrato de Rose Madder - Stephen King

2009-01-04T21:04:00.000+01:00

Per Nadals, quan vaig baixar a casa ma mare, i cosa rara en mi, no vaig agafar cap llibre per llegir. Per lloc d'espai al pis on vivim, encara tinc molts llibres a casa seua. Cada cop que arribo los miro, los toco i m'encantaria poder-me'ls emportar, però és impossible de moment. Així que de tant en tant m'emporto algun perquè necessito recordar alguna lectura.

No havia pensat en este llibre en concret per rellegir, però aprofitant que no tenia res per llegir vaig animar-me a fer-li una segona lectura. Evidentment amb tot lo que llegeixo arriba un punt que és impossible recordar alguns llibres. I en este m'ha passat això, m'ha donat la sensació que no l'havia llegit mai. Miro la meua llista de llibres i veig que lo vaig llegir curiosament un cap d'any de 1996. I mirant la llista veig que normalment molts anys he acabat l'any o l'he començat llegint un llibre d'Stephen King. I així amb esta casualitat, començo una història que parla d'una dona maltractada. Un llibre que podria estar totalment d'actualitat, ja que per desgràcia els maltractaments a les dones no paren.

Per un moment no sembla que l'hagi escrit Stephen King, però poc a poc, trobes la seua marca característica, encara que sigue parlant d'un tema que no és el que predomina en les seues noveles.

Llegit al 2008

2008-12-21T10:49:00.008+01:00

Dels 85 llibres que m'he llegit durant este any hi hagut de tot. Han quedat molts que encara estan pendents, però és que és impossible llegir més. I enguany perquè pel temps que m'he passat a casa, he pogut triar entre tancar la tele i agafar un llibre.

Hi ha alguns que m'han encantat, d'altres que m'han decepcionat, d'altres que voldré rellegir-los i d'altres que olvidaré.

Vos deixo una llista que com sempre és la meua opinió personal, i potser a vatros vos han agradat uns altres, ja em direu el què.

El gran abandonat i que vaig aconseguir llegir finalment:

- "Crim i càstig" de Fiodor Dostoievski

Un de molt divertit i orginal:

- ¿Quiere ser millonario? - Vikas Swarup

Una història molt trista i molt forta, però que me va arribar al cor:

- La campana de vidre - Sylvia Plath

Dos rellegits en els quals he trobat lo mateix que fa anys:

- Cementiri d'animals - Stephen King

- El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry

I la llista se podria allargar i allargar, però deixo los més significatius.

Aprofito per felicitar-vos unes bones festes i una bona entrada d'any nou amb moltíssims llibres interessants per llegir.

Día de caça - Gerard Guix

2008-12-19T10:47:00.002+01:00

"Diuen que és quasi tan fàcil escampar un rumor com provocar un incedi forestal. Només cal lligar un drap a la cua d'un gat i encendre'l. De vegades és el mateix rumor el que encén el foc. Aleshores només cal esperar que el boca-orella produeixi un efecte semblant al d'una allau de neu" (de la contraportada del llibre).

Quan vaig tenir este llibre a les mans i vaig llegir això, em va semblar interessant. Volia dir que lo llibre no sabia com s'acabaria i que me podia esperar de tot. I així va ser. Amb una trama senzilla se'ns explica com un sol fet pot canviar la nostra vida. Uns personatges que tenen una vida aparentment senzilla en un poble de pocs habitants, on tots se coneixen i on esta familiaritat los juga més d'una mala passada. Una història que podria ser trista l'autor ens l'explica amb un gran sentit de l'humor i amb els tocs d'ironia justos. Podem riure'ns d'uns personatges els quals les seus fustracions i no tenir les coses clares, los porten a fer les coses més inversemblants possibles. Un entramat de relacions que no sempre arriben a bon port.

No trobareu un gran relat amb grans descripcions, però si que podreu passar una bona estona.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

Quiet - Màrius Serra

2008-12-07T09:30:00.000+01:00

A Màrius Serra el coneixereu alguns per molts de programes de televisió on ha participat parlant de llibres. O també per alguns dels seus llibres. Però sobretot pels seus jocs lingüístics i molts mots encreuats que publica a La Vanguardia.

He anat llegint alguns dels seus llibres al llarg dels anys, però este m'ha arribat al cor. Com suposo que arribarà a molta gent que el llegirà.

Màrius té un fill amb una encefalopatia que no li permet fer lo que qualsevol altre nen de la seua edat faria. Com el pare diu del seu fill: "un ésser de vida contemplativa". No es mou, però com tot pare voldria que es mogués i pogués córrer com tots. En un primer moment ja em va sorprendre la manera d'explicar com va anar tot des del seu naixement. Crec que molt ben trobades les paraules per explicar els sentiments davant d'una persona que no és com la resta. Trobes de tot, moments de tendresa i de desfalliment, però també d'humor. I és que la vida quan ens dóna estes sorpreses una mica desagradables les podem intentar mirar amb uns altres ulls.

Crec que Màrius ha aconseguit donar una visió diferent d'un fet així, sense abusar del sentimentalisme.

Podeu vore l'entrevista a l'autor aquí.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

La venjança del bandoler - Martí Gironell

2008-12-04T10:44:00.009+01:00

Martí Gironell va saltar de TV3 al món dels llibres amb una gran campanya pel "Pont dels jueus". Un llibre que a mi personalment me va deixar en mig d'una història que s'hauria pogut allargar i treballar molt més. Un passeig per una ciutat que té lo seu encant, però que podria haver sigut una excursió molt més llarga.

Dissabte va caure a les meues mans el seu nou llibre, i vaig començar a llegir-lo amb moltes ganes. Una mica a la expectativa per veure si me decepcionaria o si la història conseguiria atrapar-me. I me l'he llegit bastant ràpid, amb moltes ganes i sumergida totalment en tot un món de venjances, morts i lluites pel poder. Ens fa arribar fins al límit del que està bé i lo que està malament. El protagonista té els seus motius per fer el què fa, però no sempre és lo més correcte als nostres ulls.

En tot moment apareixen fets que estan ben documentats i que parlen de la manera de viure d'aquella època, cosa que també trobavem en l'altre. I amb una estructura molt semblant però molt més treballada que la de "El pont dels jueus". Serà que esta vegada Martí ha tingut molt més temps per treballar esta història basada en fets reals, i que si sabem entendre-la podem sentir-mos transportats a aquells temps.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

Blaze - Stephen King

2008-11-30T21:00:00.000+01:00

Stephen King en alguns llibres firmava amb el pseudònim de Richard Bachman. Alguns cops ho ha fet quan la història s'apartava una mica del que normalment escrivia. Encara que Stephen King és qui és i no mos escriurà una novela romàntica de película de dissabte la tarde. A la llarga s'han tornat a reeditar amb el seu nom real, suposo que per tenir més èxit de vendes.

No és una gran història, però me l'he anat llegint. La base és bona però li falta una mica de "gancho". El protagonista no actua dins del que està bé èticament parlant, però poc a poc, ens va caient bé, potser per pena de ser com és. No mata, però se pot llegir.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Afert Dark - Haruki Murakami

2008-11-28T10:30:00.000+01:00

El segon llibre de l'autor que em llegeixo este any. Cap dels seus llibres deixa indiferent. Al ser una novela, este trenca el ritme de l'altre que era només de contes.

M'agraden les històries de pocs personatges. Quan et trobes a una història que surt molta gent, et passes de vegades tot lo llibre recordant qui és qui. En canvi quan hi ha poca gent pots ententindre't més amb tot lo què passa.

Com sempre cuida fins al més petit detall per contar-mos una història qualsevol, amb algunes al·lusions al jazz i al cinema, dues de les coses que li agraden a l'autor.

He trobat algun paralel·lisme amb "Kafka a la platja" volent deixar algunes metàfores de la vida en la història que conta de la germana de la protagonista.

M'ha deixat molt bon gust de boca. Pocs personatges, una història no molt llarga i molt ben explicada.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

El consol - Anna Gavalda

2008-11-22T09:15:00.000+01:00

A la vida tots estem marcats per una etapa de la nostra vida, que pel motiu que sigue no mos va deixar indiferents. I per molt que visquem i donem voltes al món acabem tornant a aquells fets. I això és el que ens explica l'autora: la vida de Charles, un arquitecte que es passa la vida dalt dels avions, tornant un cop i un altre al passat. Sempre intentant averiguar quin significat tenia tot el que li va passar i de vegades intentant olvidar-ho.

Havia llegit algun altre llibre d'esta autora i no havia entrat en la seua manera d'escriure i d'explicar les coses. Esta vegada ha aconseguit fer-me entrar i enganxar-me a la seua manera d'escriure.

Té una primera part una mica més tormentosa, però a la segona ens torna la il·lusió per les petites coses. Si s'agafa el principi i el final no tenen res a veure.

Un llibre per llegir a poc a poc, ja que el ritme així ho demana.

Emma - Maria Barbal

2008-11-15T13:00:00.002+01:00

Basada en un fet real que últimament ha omplert els telediaris, és això el que va despertar les ganes d'escriure de Maria Barbal i explicar esta història.

Pel meu gust li falta una mica de sentiment, encara que l'història de per si ja és prou dura. És la història que s'ha inventat en part, però podria ser la de milers de persones que viuen al carrer. Que tenint una vida mitjanament normal, decideixen portar-ne una altra al carrer. Et fa pensar i molt, ja que no sempre és culpa de la societat que esta gent arriben a viure fora de casa. No tots ho trien evidentment, però hi ha alguns que los és molt més fàcil viure al marge de la societat i fer la seua, i sense pensar amb els fills que deixen, o marits, etc. En este cas la protagonista lluita per poder tornar a una vida normal, però de vegades la lluita contra tota una societat no és fàcil.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Michael Crichton marxa, i ens deixa els seus llibres

2008-11-06T10:48:00.005+01:00

Diumenge parlava del seu últim llibre. Sempre s'ha dedicat a escriure noveles de ficció, però amb un rerafons basat en investigacions i coses que podríen haver sigut però no han estat. Pels que no vos agrada llegir, dir-vos que va ser lo creador de "Jurasic Park", "Esfera" i la sèrie "Urgencias".

Ara recordo a l'última part de "Next", on un millionari s'entera que pateix un càncer i vol invertir tot lo que té per poder-se curar. Li lleven del cap los seus col·laboradors. No sé si en certa manera, quan estava escribint això era per fer crítica de l'abús dins la medicina, o bé era una part autobiogràfica per què ja coneixia la seua malaltia.

Com sempre que marxa un escriptor podem recordar-lo amb lo que ha escrit, que en el seu cas han sigut bastants. Dins del seu tema ha estat un dels grans i ens ha fet passar-mos ho bé en suposicions que potser un dia veure'm.

http://www.michaelcrichton.net/

Next - Michael Crichton

2008-11-02T09:16:00.003+01:00

La vaig agafar en moltes ganes, i al cap de dos capítols ja m'estava perdent i m'agafaven ganes de deixar-la de llegir. Però li vaig donar un vot de confiança, m'havia llegit quasi tots los seus llibres i volia llegir-me este també. A meitat del llibre me van agafar ganes de tancar-lo i deixar-lo córrer, però vaig pensar: potser estàs despistada i per això no t'acaves de posar a la història. Però després d'uns quants dies arrossegant-lo amunt i avall, i amb la temptació de deixar-lo abandonat, me'l vaig acabar.

Una crítica a l'experimentació en el ram de la genètica, cínica de vegades i massa moralista potser. Al cap i a la fi és una novela. Massa històries que sembla que mai s'entrellacin entre elles, massa gent desperdigolada que no saps qui són ni d'on venen ni on van. Massa m'he perdut intentant entendre algunes coses. Moltes de les seues noveles tenen una part de fer-mos pensar en lo que seria el futur si no s'anés en compte amb els descobriments que fan els humans. Però en esta no tenia gaire clar on volia arribar. En resum, que no m'ha agradat gens. On està el Michael Crichton de "Jurassic Park"?

L'home a les fosques - Paul Auster

2008-10-19T20:13:00.005+02:00

"Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d'insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana".

Paul Auster

Torno a repetir lo que sempre dic de Paul Auster. Crec que si em donessen una novela seua sense saber-ho que ho és, ho adivinaria. Et creus el que et conta i mentre segueix una trama principal et va explicant tantes històries, que de vegades no saps quina és realment la més important. Una altra novela més a la llista de recomanables d'este autor.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Pública de Tarragona.

El transtorn de Portnoy - Philip Roth

2008-10-12T22:08:00.003+02:00

Després d'escriure este llibre, Philip Roth es va donar a conèixer a molts de llocs, ja havia escrit d'altres, però cap havia tingut tan ressó com este.

El protagonista, Alex Portnoy, vomita, per dir-ho d'alguna manera, tots los pensaments i vivències que li fan mal. És un constant lament del que ha estat la seua vida com a jueu a New Jersey. Una manera de dir que no pots complir el gran somni americà si no ets d'allí realment.

Un llibre escrit amb molta duresa i realisme en tots los fets de la vida del protagonista, potser si hagués llegit este abans que altres seus no hauria llegit cap més.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

El repte

2008-10-11T17:00:00.004+02:00

Òscar, des del seu blog Tot és possible, em convida a contestar unes preguntes per saber una mica més de mi. Allà vaig.

1. Agafa el llibre més proper que tinguis, obre la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.

"ALSA - UNILEVER FOODS ESPAÑA, S.A., informa que cuando un producto contiene gluten está mencionado en su relación de ingredientes indicando la palabra "gluten" o el nombre de un cereal que lo contenga, por lo tanto se debe consultar la etiqueta".

El llibre es: Lista de alimentos sin gluten.

Des d'aquesta setmana, sabent que sóc intolerant al gluten estic investigant coses que puc menjar o no. I avui m'han deixat este llibre i estic donant una ullada, fàcil no és la veritat.

2.-Explicar l’últim que he vist a la tv:

Les notícies, crisi molta crisi.

3.- Quins projectes tens entre mans?

Primer de tot poder saber del segur quines coses puc menjar i quines no. Curar-me i poder fer una mica vida normal, dins la meva anormalitat. Trobar una feina que m'agrade i que no sigue només per anar a cobrar a final de mes (cosa que dubto).

4.-Quin material t’agradaria provar?

Llegir algun llibres que encara no haigue estat publicat encara.

I li passo este repte a una persona que segur que lo farà, ja que és la més treballadora de tots los blogs, Assumpta, i no ho passo a ningú més però si algú ho vol fer ja ho sap.

El beso de la sirena - Andrea Camilleri

2008-10-10T10:35:00.003+02:00

L'escriptor sicilià deixa a Montalbano, el seu protagonista a la resta de noveles de lladres i serenos, i escriu algo diferent. Una faula que porta al protagonista a conviure amb fets estranys, però en cap moment se qüestiona si estan bé o malament. Ell va fent sense portar la contrària a ningú. Un home treballador que fan lo que li diuen sempre intentant no atanasar-se al mar.

En alguns moments una crítica a les bodes vist des de la part masculina, ja que alguns cops les dones demanen algunes coses tant estranyes que més val no preguntar-se el motiu.

Curteta però intensa, molt fàcil de llegir.

Com a curiositat dir-vos que Montalbo, va ser creat en honor a l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán.

Este llibre lo podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes.

El confort dels estranys - Ian McEwan

2008-10-03T00:27:00.017+02:00

"Viatjar és una brutalitat. T’obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l’aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l’etern o a allò que imaginem que és l’etern. "

Cesare Pavese

Dos turistes, Colin i Mary, a la ciutat dels canals. No sabem què fan allí ni com han arribat. Unes vacances on es deixen portar per la monotonia de la parella. Una descripció molt minsa de la ciutat, dels seus carrers i carrerons, de la gent que els envolta. Gris, tot gris, humitós, com la relació entre esta parella. De repent, entra en escena un home misteriós, Robert. El segueixen i se deixen atrapar per una vida diferent que potser no és la més raonable.

Com sempre un llibre que val la pena llegir d'este escriptor amb un estil molt especial.

El molinero aullador - Arto Paasilinna

2008-10-03T00:16:00.005+02:00

Un llibre gens convencial. Al principi me va costar agafar-li la ironia del personatge i me va arribar a fer pena inclús. Però després, a mesura que la història s'embolica, sembla que li agafes carinyo i tot. Els humans quan veiem que alguna persona fa una cosa estranya, tendim a diferenciar-mos en dos grups. Un en que estan és que creuen que està boja i se l'ha d'enretirar de la vida normal, i un altre grup on li donen un vot de confiança a la persona rara i posen les seues esperances en que també dret a fer una vida "normal". Qui és lo boig i qui està totalment centrat? Tots tenim grans coses dins ve a dir l'autor.

Divertida esta història d'un escriptor finlandès.

Llibres musicals

2008-09-26T23:22:00.002+02:00

Passejant pel blog Librosfera, he trobat este vídeo que m'ha semblat molt original i que té com a protagonista un llibre.

Les desventures del jove Werther - Goethe

2008-09-23T12:09:00.010+02:00

"Quan de la vall xamosa salcen al meu entorn lleus vapors i el sol alt reposa sobre la impenetrable foscor del meu bosc i solament alguns raigs aïllats travessen l'interior del santuari, llavors, estès en l'herba alta prop d'on salta el rierol, frec a frec de la terra m'enciso en la contemplació del mil petites plantes diferents."

"... demanant-li permís per a reveure-la aquell mateix dia; m'ho concedí i vaig anar-hi. Des d'aleshores, el sol, la lluna i els estels ja poden combinar-s'ho com vulguin. Jo ja no sé quan és de dia ni quan és de nit, i el món sencer ha desaparegut al meu entorn."

Goethe

Quan tenia vint-i-cinc anys, l'autor va escriure este llibre que va ser una revolució a la seua època, va ser uns dels escriptors que va representar el Romanticisme a Alemanya. Descriu entre d'altres el desànim del protagonista per no poder aconseguir a la seua estimada. Fa tot el possible per estar amb ella i després per olvidar-la. No aconsegueix cap de les dues coses, i així va explicant-li al seu amic per mig de cartes. I no revelo res més ja que té un final no esperat.

Com a dada curiosa, diuen que Napoleó lo portava sempre a sobre.

La música del azar - Paul Auster

2008-09-19T10:55:00.007+02:00

Com ja vaig dir un altre dia parlant de Paul Auster, és un geni, crea uns personatges que en tot moment et creus. Sense adonar-me, he llegit més del que pensava de la història. He anat passant pàgines sense haver de preocupar-me per si no m'enganxava, per si no entenia res, etc. Cap problema, amb ell això no passa, només t'has de deixar portar i t'introdueix a la seua història. Per mi uns dels millors escriptors d'avui dia. Ja estic esperant llegir la nova novela.

Esta història parla del trencament amb la rutinària vida d'un mateix, i va passant fins arribar a una altra vida surrealista i inimaginable. Com sempre porta als personatges fins a l'extrem. Normalment hi ha un que és el que sap de la vida, que no es comporta com la resta de mortals, i és qui ensenya a la resta com anar millor per la vida, encara que de vegades la cosa no acabe bé. Paul Auster aconsegueix que acabes patint amb lo que li passa al seus personatges, i quan estan alegres també participes de la seua alegria.

En relació a la història dir-vos que de vegades l'atzar porta a les persones a llocs on elles saben que poden sortir-ne malparades, però encara així, ens entestem a anar a un determinat lloc, o fer una determinada cosa.

Crisis - Robin Cook

2008-09-13T09:00:00.000+02:00

De vegades quan hi ha massa coses al cap costa de centrar-se en segons quins llibres. I lo millor llavors és agafar-ne algun que te faigue passar lo temps ràpid, amb pocs personatges, la història molt marcada i que saps que té un principi, un desenvolupament i un final molt marcats, que veus a venir una mica com anirà lo tema; amb alguna sorpresa i sobretot amb una lleguatge molt planer. I si pot ser que los personatges estiguen patint tota la novela, molt millor, així ajuda a desconnectar dels problemes d'un mateix.

Robin Cook és metge, però es dedica a escriure trhillers de metges. Però en esta història m'ha donat la sensació que estava llegint a John Grisham, ja que bàsicament tracta del judici d'un metge.

Distreta i intrigant com moltes de l'autor, que en certa manera intenta fer una mica de crítica sobre algun tema mèdic.

El vertígen del trapezista - Jesús M. Tibau

2008-09-12T09:00:00.013+02:00

"Quan comença a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella es van fonent amb la nit. No són com les grans ciutats, que quan s'amaga el sol volen suplir-ne la llum, i es presenten davant del món més enlluernadores que mai; cridant l'atenció de viatgers i cometes amb una aparença irreal."

Del conte "Ombres antigues"

Ja fa molts dies que lo llibre corria per casa, havia llegit alguns contes i em van agradar. Des del dia que vaig anar a la presentació del llibre que el tenia pendent, i lo temps ha passat i no m'he adonat. I m'he decidit a llegir-lo ja d'una vegada. També el motiu és perquè he tingut una grata sorpresa quan a l'anar a apuntar-me al Club de Lectura, m'han dit que serà l'autor que vindrà este mes.

A Jesús lo vaig trobar pel món dels blogs (Tens un racó dalt del món), i en persona lo dia de la presentació del llibre a Tarragona. Abans havia llegit lo seu altre recull de contes, Postres de músic, i ja el vaig trobar d'un estil que m'agradava.

No és un llibre per llegir de cop, s'ha d'anar saborejant a poc a poc. Un altre cop trobem personatges que són senzills i que de vegades volen sortir de la normalitat on viuen. Hi ha d'altres que ja els està bé quedar-se on estan. La majoria transcorren entre Cornudella de Montsant, el poble de l'autor, i d'altres a Tortosa, on viu avui dia. M'he sentit transportada a la meua ciutat per uns moments.

Un dels contes que més m'ha agradat ha sigut: "L'últim paradís". De vegades les coses canvien davant nostre i no mos adonem. I no sempre és per a mal que canvien.

Saber perder - David Trueba

2008-09-03T12:00:00.003+02:00

No sé si sabeu lo que és lo patchwork. És una tècnica que consisteix a crear amb trossets de roba menudets alguna cosa: una manta, una colcha, una bossa, etc. Pos això és lo que crec que fa David Trueba amb les seues històries. Poquet a poquet, va recollint històries d'aquí i d'allà i les va juntant per crear una sola història. Junta la història de vàries persones. Entre elles no tenen molt en comú, encara així comparteixen espai uns i altres. Tots van fent sense adonar-se que la història de la persona del costat és molt més surrealista que la seua pròpia.

Ja em va sorprendre amb "Cuatro amigos", que per mi és una de les meues preferides. Sense estridències conta coses tant banals com la relació entre un pare i una filla, però que saben arribar i fer-te estar amb la suficient tensió per llegir un capítol més.

M'ha agradat la manera d'entrellaçar les històries d'uns i altres, mantenint-les al mateix temps totalment separades. Que sap escriure està més que clar, i que amb una història tirant a trista sap arribar fins al fons dels sentiments de les persones.

Etreum, La biblioteca del destino - José M.S. Gamboa

2008-09-01T10:15:00.008+02:00

"Estoy solo. Es la vida del cuervo, no puedo remediarlo, tampoco quiero, soy un cuervo. Hace frío. Atravieso las hilachas de nieve hacia un acantilado. Tiene agujas grises como cuchillas. Me señalan. Soy un pájaro, un pájaro de mal agüero. Soy así, no tienen porque amenazarme, al menos soy libre, puedo volar, moverme, cambiar mi destino, mi vida... ¿o no?"

José M. S. Gamboa

M'agrada llegir coses noves de la gent. De vegades cansa la falsa professionalitat d'escriptors que tenen un nom perquè algú s'ha encarregat de vendre'ls. Recorrent los camíns dels blogs, he trobat alguns d'escriptors. Al principi, vaig poder anar seguint al seu blog, Diario de un escritor, com anava creant el llibre, i tot lo camí fins l'edició. Em va cridar l'atenció i vaig demanar un exemplar.

Me l'he llegit en un cap de setmana quasi, lo que significa que té una durada prou assequible i un ritme ràpid per poder enganxar-te. Al principi la història em va liar una mica amb algun flashback, però quan li vaig agafar el fil no he pogut deixar-lo. L'autor crea tot un món dins una novela que em va atreure pel seu nom. Una història plena de significats i símbols, un món que de vegades ens recorda massa al món d'avui dia.

Si voleu llegir una història diferent, fantàstica i plena de paisatges màgics, vos la recomano.

Podeu aconseguir lo llibre a l'Editorial Acteon.

nota: a mitad llibre ja podeu agafar les lletres de l'scrabble e intentar endenivar els noms dels personatges, la majoria estan formats per jocs de paraules. Vaig arribar a somiar a les nits que ordenava els noms, una locura.

La campana de vidre - Sylvia Plath

2008-08-19T10:03:00.007+02:00

"Em sentia com un cavall de curses en un món sense hipòdrom o com un as del fútbol universitari encarat tot d'una al món de Wall Street en tern amb armilla, els seus dies de glòria encongits a la copa de trofeu de la seva vitrina amb una data gravada, com la data gravada en un sepulcre".

Sylvia Plath

Una vida no gens fàcil, explicada amb molt de sentiment i al mateix temps com amagant alguna cosa. Massa coses que no se poden explicar ja que fan mal a la protagonista. Una novela molt dura.

1001 libros que hay que leer antes de morir

2008-08-18T10:10:00.003+02:00

No sé si abans de morir aconseguiré arribar a esta xifra. Tampoc sé si un dia me donarà per seguir la llista i no saltar-me ni un. De moment crec que continuaré com fins ara. Aniré llegint los que vaigue trobant pel camí, los que me vaiguen recomanant i los que me vaiguen deixant. Potser és una mica dràstic posar los llibres que dos persones consideren que són los 1.001 llibres imprescindibles, però hi ha opinions per a tot. Vaig fullejar-lo per damunt i alguns los he llegit, però encara me queden moltíssims. Tampoc he mirat en deteniment, però no he vist cap escriptor català, ni tampoc alguns dels que jo considero que són importants. Crec que també pot servir d'ajuda un dia que no sabem que llegir, tan dolent tampoc serà, complementat amb d'altres evidentment. De totes maneres la llista se tanca amb l'edició del llibre, què passa amb los llibres bons que s'escriuran a partir de llavors?
Per si algú vol saber quins són estos 1.001 llibres imprescindibles podeu anar a la pàgina a vore'ls. No l'he trobat en castellà ho sento, continuaré buscant.
Diu Eduardo Mendoza: "Si tuviera que llevarme un solo libro a una isla desierta, preferiría ahogarme en el naufragio." Una veritat com una casa. Això si endur-se només estos 1.001 potser seria deixar de banda molts altres escriptors bons.

El fantasma de Canterville - Oscar Wilde

2008-08-17T11:12:00.004+02:00

"Cuando el señor Hiram B. Otis, el ministro de Estados Unidos, compró Canterville-Chase, todo el mundo le dijo que cometía una gran necedad, porque la finca estaba embrujada.
Hasta el mismo lord Canterville, como hombre de la más escrupulosa honradez, se creyó en el deber de participárselo al señor Otis cuando llegaron a discutir las condiciones."

Oscar Wilde

Oscar Wilde només va escriure dues noveles, esta i "El retrat de Dorian Gray" I sap greu per què podria haver escrit molt més en este gènere.

Un fantasma que no fa temor, i una familia que no s'adapta a les convencions de l'època ni el país, i vol canviar-les. Un relat curtet i que m'ha agradat bastant.

El trapezista se'n va de viatge

2008-08-15T23:40:00.005+02:00

Bajoqueta se'n va anar a recórrer Catalunya i, com sempre, amb un llibre a la maleta.

Pels qui no el conegueu podeu visitar la pàgina del seu autor, Tens un racó dalt del món.

La mala dona - Marc Pastor

2008-08-10T11:30:00.014+02:00

"Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d'algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d'estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper, un viatjant, un caçador i una mainadera (el rei de la ironia); qui et serveix el dinar i qui et dóna plaer, qui t'apallissa i qui t'escolta; la beguda que crema a la gola, la pluja que se't cala als ossos, el reflex de la nit en una finestra i el plor del nadó abans d'allitar.

Jo ho sóc tot i puc ser a tot arreu."

Marc Pastor

Amb una estructura original i amb la ironia sobresortint a cada pàgina, Marc Pastor ens endinsa en uns crims que van ser reals a la ciutat de Barcelona. Enriqueta Martí, una dona, que de bona no tenia res, es dedicava a segrestar i assassinar a xiquets. Per mig d'uns personatges una mica puteros i amb molt de desparpajo, ens endinsa en el món del tràfic de menors, de la desaparició de xiquets i d'una gent amb molt mala vida. M'ho he passat molt bé llegint-la, encara que donava esgarrifances de pensar que la història tenia una part de real.

Marc Pastor (1977)Nascut a Barcelona, és diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Ha publicat Montecristo (2007), novel·la d’aventures bèl·liques que comparteix món i alguns personatges amb La mala dona. Amb aquest llibre ha guanyat el I Premi Crims de Tinta de novela negra.

Tenemos que hablar de Kevin - Lionel Shriver

2008-08-09T11:04:00.006+02:00

Lo llibre no parla de lo que una mare és capaç de fer pel seu fill, sinó del que un fill és capaç de fer per la seua mare i la seua família, per fer-los sentir lo més desgraciats del món, sempre molt subtilment.

Una història dura i esgarrifosa, a la qual l'autora ens va introduint a poc a poc. Ens dóna pocs detalls del què passa, però, de mica en mica, anem intuint el que anirà passant. Se'ns dóna la informació en compta gotes i això ens fa estar pendent del que explica i no podem deixar de llegir. No és un llibre ni alegre ni divertit, però encara així m'ha agradat. L'autora amb una prosa senzilla sap amagar els més detalls més escabrosos, i els treu en el moment just.

A part del que ens conta, m'ha encantat com ha sabut explicar-ho. Si la llegiu no vos quedareu igual, vos ho asseguro, a mi m'ha deixat lo cos malament.

Impactant a més no poder.

El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry

2008-08-07T23:49:00.004+02:00

Ahir va tornar a caure a les meues mans este llibre, i vaig pensar: perquè no tornar-lo a llegir? És un llibre d'aquells on cada cop que el llegeixes descobreixes coses noves. Potser hi ha cops que costa d'entendre, jo la primera vegada recordo que me vaig quedar amb lo llibre a les mans sense saber que treure'n de la història. Suposo que és com tot a la vida, depen del nostre estat d'ànim i l'etapa on estem.

Amb el Mediterrani de fons avui me l'he rellegit un altre cop i he trobat molts significats a tot lo que llegia. Espero trobar-ne molts més la propera vegada que coincidim.

Una lectora poc corrent - Alan Bennett

2008-08-02T23:19:00.007+02:00

Genial per una tarda calurosa d'estiu. Fàcil de llegir i distreta. Tothom té dret a llegir i deixar de banda les seues obligacions. Molt d'humor anglès, amb una institució intocable pel mig.